L’antic cementiri i els enterraments a la parròquia de Sant Climent de Llobregat.
jaume vendrell condeminas
+ de 1000. Històries de Sant Climent
de Llobregat
 |
| Imatge ideal en tres dimensions de com podia haver estat la primitiva església romànica de Sant Climent de Llobregat en el segle XI: amb l'absis encarada a Llevant i l'entrada en el costat de migjorn. Imatge de Guifré Vendrell Pausas. |
INTRODUCCIÓ
Sens dubte l'església de Sant Climent de Llobregat va
ser el nucli vertebrador que va facilitar l'aparició d’un poble i una parròquia
als que va donar nom. I des del seu origen, i en el seu primitiu edifici, també va començar a albergar els seus
difunts.
A dins o al voltant de la nau es van enterrar els seus
primers habitants. Damunt seu han pregat i han fet la seva vida des de fa més
de mil anys els seus hereus, seguint el ritme que marcava la religiositat i la
seva vessant notarial en cada moment. Tot regit per l’Església des del
naixement fins més enllà de la mort. No en va, la parròquia va preservar els cossos, el registre i el llegat dels
documents que confirmen el pas per la vida terrenal de dotzenes de milers de
climentons que ens han precedit.
El llegat del món medieval que acompanya aquest poble
pren forma ens els antics testaments dels seus habitants. En un món on el cos
és fràgil i l’esperança de vida curta, el testament serveix per fer memòria del passat,
ordenar el present i preveure el futur. A
més d’organitzar la deixa del patrimoni, permet obrar per a la salvació
del testamentari i al seus avantpassats. Esdevé un passaport cap a la vida
eterna i acompanyat de bones obres i deixes pietoses facilitarà el trànsit a la
vida eterna.
Els llibres de registres d’òbits permeten observar com s’han realitzat els
enterraments a Sant Climent de Llobregat des de 1610 i veure en ells el reflex
de la seva vida.
Si els primers difunts es van enterrar dins de l’església, amb el temps es
va fer necessari disposar els difunts al seu exterior. Tot i aquesta necessitat, algunes famílies
climentones continuaven posseint un vas d’enterrament a l’interior del temple,
com a mostra de que les diferències socials i econòmiques es mantenien després
de la vida.
LA MORT EN UNA PARRÒQUIA PETITA
Durant tota l’edat mitjana, i en una parròquia com Sant Climent de
Llobregat, la mort era una realitat molt propera i afegia un munt d’incerteses
a les que ja tenia la mateixa vida medieval. Per aquest motiu les creences i la
vida espiritual d’una societat petita com climentona també tenia assimilat que
s’havia de continuar donant vida als seus difunts. I per a fer-ho utilitzava
els diferents elements (administratius, religiosos i pràctics) que s’anaven
generalitzant des de finals del primer mil·lenni de l’era cristiana.
Mitjançant alguns d’ells com els testaments podem entendre i llegir la
mística i la pràctica d’un món que no es tan llunyà a un poble com el nostre. Els
testaments, a més del que representen de llegat de patrimoni, garantien la
legitimitat del present i el futur fonamentada en el passat. Tot expressat a
partir d’un cerimonial religiós que donava gran importància a la mort i que
garantia la vida eterna.
Els rituals religiosos i els seus administradors acompanyaven els llargs
processos de malaltia i asseguraven la preparació per a una bona mort. La fórmula malaltia corporal de la que tem morir és
emprada per la majoria de testadors que es veuen propers a la mort. L’església era
la que acompanyava i apadrinava tot aquest procés.
ELS TESTAMENTS
L’arribada de la mort s’havia de preparar i organitzar en vida per a que
l’ànima arribes amb tranquil·litat a la vida eterna. Els testaments esdevenen instrument
fonamental per a fer les disposicions que facilitaran el trànsit de l’ànima del
difunt i per a dictar les voluntats espirituals i materials que hauran de
seguir els marmessors i els hereus seguint les seves darreres voluntats.
L’Església serà qui vetllarà per que aquestes siguin portades a terme per a
garantir la continuïtat en el més enllà i també per assegurar-se els ingressos
que se’n desprenen.
La redacció documental d’aquest tipus de registres sempre segueix el mateix
model. Si en els documents del segle XV s’iniciaven amb un senzill En
nom de Déu sie, amén, a partir del segle XVI ja trobem invocacions més
completes i on apareixen referències més espirituals:
En nom de Déu sia i de la gloriosa madona Santa Maria
mare sua, amén. Jo Antoni Colomer, pagès de la Verdera del terme de Viladecans
y de la parrochia de Sant Climent de Llobregat ...[1],
com expressa el testament d’Antoni Colomer de Viladecans el 29 de juliol de
1.545.
En el mateix document veiem com s’identifica el testador i ens indica la
raó per la qual fa testament:
Detingut de malaltia corporal de la qual tem morir,
siat emperò en bon seny, sana i integra memòria, fas i orden mon testament o
darrera voluntat mia.
Anomena els seus marmessor que seran executors del document i comencen les
disposicions testamentaries:
Primerament y ans de totes coses vull i man, que totes
les deutes que lo die del meu òbit deure, e totes les injuries i restirucions
de les quals sere obligat, sien restituíts, pagats y restituïdes y satisfetes
breument ...
El pagament de deutes i demanar disculpes per les injúries va esdevenir una
manera de sol·licitar perdó públicament i expressava la preocupació per a què
se’ls redimissin els comportaments inadequats i en certa manera expressava el
seu temor al més enllà.
Segueix l’elecció de la sepultura:
... elegesc la sepultura del cos meu en la Iglesia
parroquial de Sant Climent de Llobregat, en lo vas o tumol de casa (Eulàlia Ferrer, de
Viladecans, segle XV)
... agi lo meu cos soterrat en lo fossar del present
lloch de Sant Climent (Pere Manaut, francès de Sant Climent de Llobregat, segle XV)
... elegesc sepultura al meu cos faedora en la Iglesia
de Sant Climent de Llobregat (Francina Marcera, de Sant Climent, 17 de
febrer de1.548)
...que el meu cos sia soterrat en lo lloc on
s’acostuma a enterrar a los estrangers ... (Arnau Montalt, francès de Gavà, 1.584)
I a continuació es redacten les disposicions dedicades a la salvació de
l’ànima i les quantitats pecuniàries que els marmessors hi han de dedicar:
Prenc me de mos bens per a la mia ànima y per totes
aquells que jo poria ser tinguda y obligada a pregar, 8 lliures de moneda
barcelonesa, les quals vull i man que mensia atministrat lo sagrament de la
extremahunció, soterrar cos present, misses de ters dia y capdany en la dita
parroquia ... (Bediana
Llosses. De Sant Climent, 8 de febrer de 1.584)
A més de les deixes per misses i celebracions religioses, es generalitzen
les donacions per als altars de les
esglésies i capelles:
... sinch sous a la Verge Maria de Sales, sinch sous a
la Verge Maria de Montserrat, item a
l’sglésia de Sant Joan. Ítem a l’altar maior de Sant Climent per a la Verge
Maria. (Antoni Colomer de la Verdara de Viladecans, 8 d’agost de 1.548)
... 1 sou a la verge maria de Montserrat, 1 sou a la
verge Maria de Sales i 1 sou a l’obra de l’església de Sant Climent ... (Elisabet Artigues,
de Sant Climent, 1 d’abril de 1.551).
...al bassi de Sant Climent, tres sous. Al bassi de la
Verge Maria, un sou. Al bassí de les ànimes del purgatori un sou. Al bassi de
l’altar de Sant Sebastià, un sou. Als altres bassins dels mendicants, tres
diners. (Bartomeu Vingut, de Sant Climent, 1.552).
Aquestes donacions volen expressar el penediment i intentar fer expiació
dels pecats per a que l’ànima, en la seva estada al purgatori eviti la caiguda
a l’infern i rebi el complement necessari per aspirar a la glòria eterna, més o
menys propera segons les bones intencions i pregàries dites en el seu honor.
... ítem don y llego deu misses a na, sra de Montserrat
i que sia donada la ícaritat acostumada. A l'altar del Roser sis misses i la
caritat acostumada... Ítem don y llego a l’ospital General de la Santa Creu de
Barcelona, deu rals de moneda barc. Ítem don y llego a l’ospital de la
Misericòrdia altres deu reals de moneda barc... (Stefania Boira,
francesa de Sant Climent, 25 d’octubre de 1.607)
Només després de totes aquestes instruccions s’ordenen les deixes materials
i el repartiment de béns segons estableixi el testador, per a finalitzar amb la
signatura dels testimonis i amb les disposicions finals, generalment redactades
en llatí.
EL LLIBRE D’ÒBITS
Conjuntament amb els de testament, els llibres d’òbits constitueixen una
font fonamental per a les investigacions històriques i per a conèixer les
causes de la mort i rituals que acompanyen als difunts de la parròquia.
Els registres a Sant Climent comencen l’any 1.561 i, tret d’alguna llacuna
temporal, arriben fins 1.975. Gràcies a les dades que recullen es poden
identificar clarament els períodes de més mortalitat com la crisi pandèmica de
pesta que va patir la parròquia (i tot el país) els anys 1.651 i 1.652, amb més
de dues-centes cinquanta morts. També ens permeten observar que estacionalment
el major número de morts adults es produïen entre desembre i febrer (per condicions
meteorològiques, malalties pulmonars infeccioses) i també agost i setembre
(facilitat de propagació de malalties per higiene deficient, trastorns
digestius i brots epidèmics); en canvi entre els albats la màxima mortalitat es
donava entre juliol i octubre, especialment agost i setembre degut als brots
epidèmics de malalties infeccioses i a la major dedicació de les mares a les
tasques agrícoles[2].
En els documents, en primer lloc es registra la data de la mort, el nom del
difunt, la causa de la mort (quan es recull), els sagraments que ha rebut, si
ha fet testament, i el lloc de la mort si no es a casa seva, els cerimonials i
qualitat disposats, l’assistència de preveres (la caritat que reben) i altres
assistents (també apareixen estudiants, ermitans o mestres que reben la meitat
de propina que els preveres) i es relacionen les despeses en forma de factura.
En el cas del llibre d’òbits de la parròquia de Sant Climent, es recullen
en el mateix registre els enterrament i les misses de celebració disposades
pels difunt, tot i que en l’APSC també trobem algun volum de “Misses per
ànimes”.
En podem veure el model en un document de 1.611:
Diumenge a vint de
març de mil sis cents onsa. En la parroquial yglsia de Sant Climent de
Llobregat, bisbat de Barcelona, fonch enterrada Angela Gelupra, donzella. Rebé
lo sagrament de panitencia i lo sagrament de la comunió. Feuseli ofici cantat
amb nocturna i laudes. Assistiren tres preveres i un studiant. Donaren a cada preveres
quatre sous de caritat i a l’studiant dos sous, No ha fet testament. Deu per lo
qual:
-Pº per la majoria de
preveres 1 sou
-ítem per oferta y
creu 3 sous
- ítem per drets de
serà 3 sous
- ítem per drets de
campanes 3 sous
- ítem per farratge 3
sous
- ítem per caldereta i
salpassa 1 sou
- tot 19 sous.[3]
Els registres dels
llibres d’Òbits també ens permeten observar les diferències econòmiques en les
que es movien els fidels de la parròquia. I un bon exemple són aquests dos difunts
anotats en la mateixa pàgina del llibre:
Nota que per ser prevere havia de pagar
deu lliures segons ordinació del Consili de Tarragona. Y tots los cavallers y
mercaders y Artistes pagant sis lliures. Y los pagesos y menestrals pagant les
quatre lliures y de la meitat tan d’un estament com de l’altra se han de
distribuir la meitat per sufragi de l’ànima del tal qui s’esdevindrà a morir en
la present parròquia que no sia habitant
en ella.
Als setze de juliol de dit any, morí Andreu Blanc armità de nª Sª de Sales,
lo qual rebé lo sagrament de la extremaunció y los demes. ... Fou enterrat en
lo fossar de la yglésia parroquial de s. Climent. Se li fan dos misses
ressades. Amore dei.[4]
Al religiós barceloní se li perdona la meitat del cost, tot i que s’hauria
de pagar 10 lliures i en canvi a l’ermità se l’enterra Amore Dei, per l’amor de Déu, és a dir, gratuïtament i no es parla
de l’assistència de sacerdots ni de les misses de celebració ni de cap altre
cerimònia ni assistència que l’acompanyi en el funeral.
Un
cas semblant de diferència podem trobar en els cerimonials i les despeses entre
dues defuncions, en la mateixa pàgina del llibre d’òbits de l’APSC[5]:
·
a
finals de novembre de 1713, moria a Sant Climent, Maria Sarret, vídua d’un
pagès climentó. Se li digué una missa cantada de rèquiem, amb el laudes i
nocturna de difunts. Hi van assistir dos sacerdots i l’enterrament va costar
unes tres lliures, sense comptar les despeses d’enterradors, caixa i despeses
de la casa.
·
el
primer dia de desembre de 1713 es va donar sepultura al cos de Josep Marí,
prevere i mossèn de Sant Climent. Se li van dir sis oficis de rèquiem, amb les
seves nocturnes i laudes i va ser enterrat en el darrer ofici del dia amb la
presencia de dotze sacerdots. Cinc dies més tard, es feu la novena del seu
enterrament, amb sis oficis cantats de rèquiem, les seves nocturnes i laudes,
amb l’assistència de quinze sacerdots, el mestre, i un religió franciscà. I,
encara, el sis de desembre es van celebrar les misses del capdany: tres oficis
de rèquiem, amb les nocturnes i laudes de difunts, amb l’assistència de vuit
sacerdots, i el mestre de l’Hospitalet. La despesa va superar les 25 lliures,
sense comptar l’enterrament que es devia realitzar dins de l’església.
ELS RITUALS
Com recullen la majoria de testaments, els seus protagonistes els dicten
quan temen que la morts és a prop. Ja des d’aquest moment l’aixopluc de
l’església esdevé fonamental en tot el trànsit administratiu i espiritual cap a
l’altre vida. Els rectors actuen com a notaris públics i prenen les darreres
voluntats dels malalts. I, amb la confessió i la redacció del testament
són testimonis de que els testadors
deixin aquest món nets de les càrregues morals que els preocupen i els poden
fer més difícil el pas pel purgatori. Així esdevé fonamental el pagament de
deutes i demanar disculpes per les injúries però també fer bones deixes per a
la salvació de l’ànima.
Des de l’església s’assistia al malat, se’l visitava, se li administrava
els sagraments, se’l confessava i se’n redactava el testament seguint les seves
indicacions i es pregava per al seu guariment. Si el procés portava a la mort
tots els rituals i els actes post mortem,
s’organitzaven amb els mateixos protagonistes i adquirien gran importància
social, reforçaven els lligams familiars i, en alguns casos, gremials.
Després de la mort es vetllava el difunt a casa durant dos o tres dies, per
a que arribessin els familiars de tot arreu. El difunt era rentat i sovint
embolcallat en draps de lli o mortalla[6]. A diferència del que
passa a d’altres llocs, no hi ha cap referència que parli de celebracions i
àpats en el dia de l’enterrament, tret dels menjars dels preveres, citats en
els llibres d’òbits (... dinar de
sacerdots ... 1 ll 4 s.[7]) i un esment testamentari
que obliga als marmessors a que los dies
del cos present y misses de ters dia i capdany, que tots los tres dies donen a
menjar a los preveres de la parroquia i que tot lo pa i vi sia pagat de mos
béns[8].
En un acte de caràcter més privat els veïns i familiars participaven en la
vetlla. Amb l’acompanyament dels eclesiàstics la darrera nit abans es resava el
rosari (generalitzat en les darreres dècades del segle XVII) i al final es
cantaven les absoltes. A nivell pràctic podem imaginar que hi participava gran
part de la comunitat perquè havent-se deixat veure, la gent s’estalviava d’anar a
l’enterrament i aprofitava el matí pel
treball.
El dia del funeral convertia en públic el dol i el difunt era portat a
l’església en baiards per membres de la família o amics. La resta de la família
anava darrera i els acompanyava un seguici religiós, els membres i estàndards
d’una confraria si el difunt n’era membre i la gent que volia ser-hi present, mentre
les campanes tocaven a morts.
El nombre de sacerdots que oficiaven el funeral de cos present, o qualsevol dels altres, expressava el nivell econòmic
de la família del difunt. També hi podien prendre part estudiants, ermitans,
religiosos de diversos ordres i el mestre de minyons. Tots rebien propina per la seva presència i
la dels preveres generalment doblava la dels altres participants.
Tot el cerimonial i despeses que comportava es recollien en els llibre
d’òbits, com s’ha vist anteriorment. Hi podem trobar el pagament dels Drets de parròquia per: drets del
rector, la creu, la sera, el
farratge, el parroquiatge, el toc de campanes, la caldereta i la salpassa, l’offerta i les absoltes, el dinar i
pagament dels preveres, les propines (a vegades anomenades charitat) del mestre, estudiants, ermitans o religiosos, la presa i
publicació del testament, l’extremunció, el insencer,
...
L’enterrament era el darrer acte de la vida i es disposen les seves
condicions en el testament. Els rituals que havien de seguir-lo eren prou clars
i els marmessor n’havien de garantir la celebració i els seu pagament seguint
les disposicions del difunt. Les cerimònies immediates a la mort són les que
estaven dotades de més simbolisme i en les que es creia que l’acumulació
d’oracions i misses durant el primer mes era fonamental per a l’obtenció de la
salvació.
Les principals cerimònies que es recullen a la parròquia de Sant Climent
eren:
·
Sepultura de cos present.
·
Missa de ters dia: les misses que
composen la novena s’inicien el dia després de l’enterrament, i en formen part
les misses de ters dia que volen
commemorar la resurrecció de Crist.
·
la novena: misses celebrades durant els nou dies posteriors de la mort. A
la darrera missa del cicle hi acostumava a intervenir un número de sacerdots
similar o superior al de l’enterrament.
·
les absoltes: generalment cantades a la casa del difunt o davant del bací o
la sepultura. També se’n podien fer a la casa en els dies posteriors a
l’enterrament.
·
el Trentenari de Sant Amador: si bé hi havia diferents trentenaris dedicats
a altres sants, el de Sant Amador era el més comú i tenia la particularitat de
constar de 33 misses enlloc de les 30 que integraven la resta. També es
dedicava als membres de la família que havien mort anteriorment i a les ànimes
que reposaven al purgatori.
·
Capdany: ofici funeral que se celebra en l’aniversari
de la defunció.
·
L’ofici dels Àngels: missa resada o cantada
per els albats. No sabem si la parròquia de Sant Climent es feia davant de
l’altar del Roser com en altres llocs.
·
El novenari d’ànimes: es va celebrar cada
any des de 1789 per alivio de las ànimes
del purgatori[9].
La creença de la seva transcendència i el seu ajut per a la salvació de
l’ànima fa que aquestes celebracions siguin fonamentals per als valors
espirituals de tots els fidels. I mentre els clergues actuaven des d’una
situació privilegiada com intercessors entre els homes i l’eternitat, les
misses feien augmentar els seus ingressos, el finançament i els permetia gaudir
d’una situació econòmica molt folgada, mentre estenien la seva influència sobre
la societat i es convertien en una autoritat amb influència.
ELS ENTERRAMENTS I EL CEMENTIRI:
Al segle XI es generalitzen els cementiris al costat de les esglésies amb
l’aparició de les sagreres, com a lloc sagrat i protegit. Anteriorment els
enterrament es podien fer en molts llocs a condició de que es fessin en llocs
duradors i solells[10]. A Sant Climent podem
suposar que també va passar així. Possiblement els primers difunts es van
enterrar dins mateix de la petita església romànica que es va anar construint
en el segle XI. Després, l’augment d’enterraments va provocar que s’haguessin
de realitzar a l’exterior, en el cementiri que va anar creixent a l’ombra de
les parets de Llevant i Tramuntana de l’església i només algunes famílies, i
els preveres, gaudien de la possibilitat d’enterrar-se a l’interior.
El temple de Sant Climent ha passat gran part de la seva història en obres:
des d’una petita i primitiva construcció, que segons Montserrat Pagès[11] va ser reconstruïda en el
segle XI, fins a la nau del segle XVIII que actualment presideix el pas del
Camí Ral en la pujada del Pedró, són nombrosos els documents en els que trobem
deixes per a l’obra de l’església. I el cementiri creixia emparat en ella.
Sense entrar en detalls podem llegir l’arquitectura de l’edifici en tres
grans fases:
·
L’església i els campanar romànics del segle XI.
Adaptat a l’orografia
d’un petit pujol al costat del Camí Ral, era un edifici orientat, com la
majoria de temples romànics, cap a la sortida del sol amb una petita absis a
Llevant i la porta d’entrada al costat del campanar en el mur meridional.
Els enterraments dels
primers anys es podien haver fet a l’interior o al voltant de l’absis i a la
paret septentrional del temple, on es hi havia un espai més gran i amb una
millor disposició per excavar-hi els vasos funeraris.
|
Il·lustració 1.
En el planell podem observar l’espai que ocupava la primera església en
relació al que actualment dedica tot l’edifici parroquial. En color groc el
cementiri. El pas del Camí Ral limita la seva extensió pel costat de
migjorn, com ho fa el vessant que arriba al torrent per tramuntana.
|
·
La reforma del segle XV, amb engrandiment de la nau i de l’alçada.
Es van construir els
contraforts i en l’espai que hi havia entre ells es van encabir els altars
laterals tal com actualment encara podem veure. Segons alguns comentaris
documentats dels segle XVIII, l’edifici va patir un incendi que va destruir el
temple i es va haver de reconstruir. Sense proves materials no ho podem
afirmar, però les sèries documentals de l’APSC s’originen en aquest segle, tot
i que hi trobem algun pergamí que podria ser més antic. En aquest període
s’engrandí i ennoblí també la rectoria. En els testaments d’aquest temps hi
trobem força deixes per a l’obra de
l’església de Sant Climent.
La major part dels
enterraments es feien a l’exterior, en el vessant de Tramuntana. Els difunts
s’enterraven en el vas o tumult de
propietat familiar:
... hont està
seputltat mon pare (XV)
... en
lo vas on jauran tots los meus (1.488)
... en lo vas dels
Beltran (1.508)
... en lo vas o tumult
de mos parents (1.552)
... en lo vas on
s’acostuma a soterrar los que són de la casa dels Balaguer, que va ser de Jaume
Mestre (1.567)
Eren tombes excavades
al terra i sempre hi reposaven les restes de més d’un cos. Tot i això, com a
mínim dues cases de Sant Climent (els Mas de les Valls i els Molins de la
Riera) i una de Viladecans (la Torra de Mn. Roig), fan els seus enterraments a l’interior en els
vasos familiars situats davant dels altars:
Als vint y nou de
setembre de mil sis cents sinquanta y sinch fou enterrat lo cos del quòndam
Miquel Gil, pare del masover de la torra de mº Roig, en lo vas de dita casa
devant nostra sra. Del Rosser de la present parròquia ...[12]
També s’enterren
davant de l’altar major els clergues que morien a la parròquia, com ho manava,
per exemple, Bertran Carrera un prevere de l’església de Sant Climent l’octubre
de 1.574:
... elegesc sepultura al meu cos faedora en l’església
de Sant Climent, davant de l’altar del gloriós màrtir ...[13]
Els anys 1.651 i 1.652
van morir a la parròquia 237 persones a causa d’una gran pandèmia de pesta.
Foren tants els morts que es van haver de registrar en un apartat on s’anotaven
el decessos causats per la malaltia. Fins que morí el mateix rector. Molts cossos
no s’enterraren al cementiri.
... la qual estava enterrada de temps del contagi sota
de un albercoquer dins la sua heretat[14].
...fou aportada la ossa de la quòndam Joana Molins al
cementiri, la qual estava enterrada al costat de sa casa, per lo que morí el
temps dels contagis l’any mil sis-sents cinquanta-u.[15]
Sembla que no totes
les morts van ser registrades ni tots els cossos van ser portats al cementiri:
La creença popular va
fer que a la parròquia es sentís profundament que la intersecció de la Verge
Maria i de Sant Sebastià els havia deslliurat finalment del contagi, fet que
comportà la veneració i patronatge que la parròquia li atorgà amb la
construcció de l’altar i la posterior devoció a Viladecans[17].
|
Il·lustració 3, L’església
que es va construir els segle XV era força més gran i més alta, fet que
comportà que s’haguessin d’aixecar contraforts entre els que s’encabiren
els altars del Roser, de Sant Antoni, de Sant Sebastià, de la Mare de Déu,
.... El dibuix del segle XIX ens permet donar-nos una idea del pas del Camí
Ral al seu costat.
|
·
L’església del segle XVIII a la pràctica és estructuralment com avui en dia
la coneixem. L’edifici es va fer més gran, s’aixecà un pis el campanar i es
coronà amb la teulada de quatre vessants. Es va canviar l’orientació i es va
obrir el portal a Llevant i es va disposar l’altar major a Ponent.
L’any 1.700 van
començar les obres d’ampliació i s’hi van dedicar diners fins l’any 1.711 i a
partir d’aquesta data són nombrosos els rebuts que es troben a l’APSC i que
testifiquen les despeses per a decoració i els retaules barrocs que s’hi van
instal·lar i que van ser cremats a la guerra civil. En els anys 30 d’aquest
segle, al costat de la torre es va afegir un petit campanar on s’encabí el
rellotge.
El cementiri ocupava
tot el costat de la paret de Tramuntana i es va construir un petit bloc amb
nínxols gairebé davant de l’entrada del temple, que estava en obres l’any 1719.
Fins a meitat del segle XIX encara es van realitzar enterraments en els vasos
funeraris que les famílies Molins de la Riera (can Molins) i Mas de les Valls
(can Mas de les Valls) posseïen en l’interior de l’església.
Il·lustració 4 . Planell i
imatge de l’església amb el cementiri assenyalat en color groc. Podem veure la
disposició dels nínxols gairebé davant la porta principal.
Il·lustració 5. . Làpida de la
família Molins de la Riera, de la tomba que hi havia davant de l'altar de Sant
Antoni, en l'interior de l'església de Sant Climent i que actualment es troba a
l'entrada mateix del temple..
EL NOU CEMENTIRI
A Europa, les corrents racionalistes i higienistes de finals dels segle
XVIII i d’inicis del XIX van plantejar els trasllat dels cementiris a
l’exterior de les poblacions. A Sant Climent es concreta aquesta necessitat
l’any 1.889, quan els costats de Tramuntana i de Llevant del pujol on s’enclava
l’església han quedat desbordats després de segles d’enterraments. Segon Ramon
Sagalés, rector de la parròquia a començaments del segle XX, a la seva arribada
l’any 1.893 l’església estava ... en
trist estat, ... tot el frontis feia llàstima, els nínxols empotrats a la
fatxada que arribaven a tres pams de la porta ...[18].
Des del govern civil de Barcelona en compliment de diverses reials ordres
va arribar als municipis la disposició de que es construïssin els cementiris
fora de les poblacions. A Sant Climent l’Ajuntament va encarregar un projecte
que signat per Josep Amargós l’any 1.889, que va ser ajornat per manca de
diners. Des de la mateixa institució es requerí l’ajut de la parròquia per a
que es fes càrrec de la seva construcció.
Il·lustració
6 Làpida sepulcral
de l'antic cementiri que actualment es troba en la base d'una finestra del
campanar.
L’obra es va realitzar ràpidament i amb la participació dels climentons:
Convencidos los vecinos de la imposibilidad de
continuar los enterramientos por su insuficiència, ... se han ofrecido todos,
unos en metálico y otros en jornales, ... para peones y otros cons us caballos
y carros ..[19].
El primer de gener de l’any 1.891, s’inaugurava el nou cementiri al Soleil del Susu[20],
en una cerimònia digna de recordar:
... cruz parroquial,
Ganfalones, Banderas de las administracions, ciento cincuenta hombres con
atchas, la imagen del redentor, ... unes doscientas mujeres con velas.... A
causa de un fuerte viento huracanado no pudo hacerse el sermón que se hizo de
regresso en el templo parroquial lleno de bote en bote. [21]
Al novembre de l’any 1.900 es van exhumar i traslladar les restes de
l’antic cementiri al nou. Es deixaven endarrere els antics rituals i aquella
convivència entre vius i morts que havia acompanyat Sant Climent des dels seus
inicis.
Enllà quedaven les raonables queixes de la gent de Viladecans pels
problemes que suposaven el trasllat per la riera fins a l’església de Sant
Climent per a rebre els sagraments i sepultura:
... la distància de mitja hora llarga entre St. Climent i Viladecans, i
tenint per únic camí la riera de Sant Climent, per la qual cosa havia mort
algun infant sense rebrer el baptisme i en una ocasió era tant l’avinguda de la
riera que s’endugués la caixa i el mort riera avall, ...[22].
L’antic cementiri de la parròquia de Sant Climent havia estat testimoni de
tota la seva història i de la de la seva gent. La construcció del Museu d’Eines
del Pagès al voltant de l’església va fer aflorar antigues restes testimonials
dels enterraments que s’havien realitzat en aquell lloc durant gairebé mil anys.
Excavacions ben fetes haguessin permès conèixer realment l’estratificació de
l’església, però també els detalls, els racons i la forma de les inhumacions
que si havien realitzat.
El cementiri va ocupar la sagrera i, conjuntament amb l’església, el centre
de la vida espiritual i social de la parròquia durant gairebé mil anys. I no podem
oblidar els milers de climentons i viladecanencs enterrats en aquest turonet, que
compartien la terra i les esperances en una vida eterna, que encomanaven oracions i misses per a la
seva salvació i la dels seus i que es declaraven fidels a la terra, a la seva
església, a les capelles, als altars i a les ermites que els emparaven.
BIBLIOGRAFIA
ARXIU PARROQUIAL
DE SANT CLIMENT (APSC). Testaments: volums 1 i 2. Llibres d’òbits: Llibre
d’òbits. Volums 1, 2, 3, 4, 5, 6 i 7.
BALDÓ, J. Las misas post mortem: simbolismos y
devociones en torno a la muerte y el más allá en la Navarra bajomedieval. Zainak.
28, 353-374. Navarra. 2006,
BARRERA i Aymerich, M. La mort
barroca: ritus i rendes. Publicacions de la Univeristat Jaume I. Castelló.
1996.
BONET, M. La mort a l’edat mitjana:
mentalitats i actituds socials. XVII Jornades d’Estudis Penedesencs. Institut
d’Estudis Penedesencs. 2.008.
CODINA, J. La vida i la mort al delta del Llobregat (segles XIV-XIX). Viena
assaig. Barcelona.2.002.
CODINA, J i MORAN, J. El Baix
Llobregat el 1789. Respostes al qüestionari de Francisco de Zamora. Publicacions de
l´Abadia de Montserrat. 1.992.
FORT, J. Història de Sant Climent de Llobregat. Arxiu Marià de Sant Climent
de Llobregat. 1.981.
GUAL, X.
i MILLÀS, C. La població del Baix Llobregat a l’època dels Àustria. Fundació
Salvador Vives Casajuana. Barcelona. 1.999.
PAGÈS, M. Art romànic i feudalisme al Baix Llobregat. Abadia de Montserrat i
Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat. Barcelona. 1.992.
SERRA, A. La mort i l’enterrament en l’època medieval. Dovella. n.34. Centre d’Estudis del Bages. 1.990.
[1] Arxiu
Parroquial de Sant Climent de Llobregat (APSC). Testaments. Volum I. Doc. 185. Tots
els testaments citats corresponen als volums de Testament I i II d’aquest
arxiu.
[2] GUAL, X.
i MILLÀS, C. La
població del Baix Llobregat a l’època dels Àustria. Fundació Salvador Vives
Casajuana. Barcelona. 1.999.
[3]
APSC. Llibre d’òbits. Vol. n. 1. Pàg. N.
10 (fragment) . 20 de març de 1.611.
[4] APSC.
Llibre d’òbits. Vol. n. 4. 1649-1661. Fol. 32 v. 26 de juny i 19 de juliol de 1.655.
[5] APSC.
Llibre d’òbits. Vol. n. 6. 1707-1717. Fol.135-136
[6]
Jaume Codina parla de El Drap de mortalla
que s’utilitzava a Sant Boi per embolcallar els morts, que apareixen en els
documents més antics del llibre d’òbits santboians. A Sant Climent, amb
registres més moderns, no n’hem trobat cap referència, però podem imaginar que
els enterrament i els costums seguien el mateix cerimonial. CODINA, J. La vida i la mort al delta del Llobregat
(segles XIV-XIX). Viena assaig. Barcelona.2002.
[7] APSC.
Llibre d’òbits. Vol. n. 7. Fol. 173. Enterrament de Pere Roca, mestre de cases
de Sant Climent. 22 de setembre de 1770.
[8]APSC.
Testaments. Volum II Doc. 382. Testament de Tony Sabadell de Sant Climent, de
12 d’octubre de 1.584.
[9] FORT, J.
Història de Sant Climent de Llobregat.
Arxiu Marià de Sant Climent de Llobregat. 1981.
[10] SERRA,
A. La mort i l’enterrament en l’època
medieval.
[11]PAGÈS,
M. Art romànic i feudalisme al Baix
Llobregat. Abadia de Montserrat i Centre d’Estudis Comarcals del Baix
Llobregat. Barcelona. 1992.
[12] APSC. Llibre d’òbits vol. n. 3. 1.649-1661.
Fol. 32 r. 29 de setembre de 1.655.
[13] APSC.
Testaments vol. 1. 1.400-1576. 93 v. 3
d’octubre de 1.574.
[14] APSC.
Llibre d’òbits vol. n. 3. 1.649-1661. Fol. 90.11 d’agost de 1.658. Correspon al
trasllats de les restes i als funerals que se li celebraren.
[15] APSC.
Llibre d’òbits vol. n. 3. 1.649-1661. Fol. 109. 16 d’octubre de 1.659. Correspon
al trasllats de les restes i als funerals que se li celebraren.
[16] APSC.
Llibre d’òbits vol. n. 3. 1.649-1661. Fol. 109. 21 d’abril de 1.653,
[17] Jordi
Fort parla de la fundació d’un ofici en acció de gràcies a Sant Sebastià per
haver-los deslliurat del contagi, a partir de la petició que fan Joana Riera i
el seu fill:
... a honra y
Gloria de Deu nostre S. Y de Maria Santissima Mare Sua, y del gloriós cavaller
y màrtir Sant Sebastià, per la gran marcé que lo gloriós Sant los feu en lo any
1652, quels guarda y reserva que en la casa no y tocas lo contagi que tan cruel
y tan gran fou en lo dit any en lo lloch y parròquia de St. Clement ...
FORT, J. Història
de Sant Climent de Llobregat. Pàg. 66. Arxiu Marià de Sant Climent de
Llobregat. 1981.
[18] FORT,
J. Història de Sant Climent de Llobregat.
Pàg. 174. Arxiu Marià de Sant Climent de Llobregat. 1981.
[19] Memòria
del projecte del nou cementiri. APSC.
[20] La
família Esteve cedí el solar a canvi de la construcció del cementiri i a
condició de que la propietat fos de la parròquia.
[21]
Fragments de la descripció de la benedicció del cementiri que va fer Mn. Vall i
recollita a FORT, J. Història de Sant
Climent de Llobregat. Pàg. 174. Arxiu Marià de Sant Climent de Llobregat.
1981
[22] FORT, J. Història de Sant Climent de Llobregat.
Pàg, 477. Arxiu Marià de Sant Climent de Llobregat. 1.981.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada