A la segona meitat del segle X, el
marge Sud del Llobregat és una zona tranquil·la i les algarades musulmanes han
esdevingut molt ocasionals. De mica en mica arriben pagesos afavorits per la
política d’aprissió que faciliten els comtes de Barcelona, sabedors que la
millor manera d’assentar l’ocupació és l’establiment de nuclis habitats que
assegurin la presència cristiana. Al Pirineu s’està produint una petita
revolució demogràfica i ha millorat l’alimentació. L’esperança de vida s’ha
allargat i aquests fets faciliten que algunes famílies cerquin en el Sud una
sortida per tenir terres. Ens trobem
davant d’un país molt dinàmic, els que venen a repoblar són parelles joves, que
només porten la llavor de la primera collita i alguna eina. De mica en mica, la
facilitat d’aprissionar farà que puguin construir una petita casa i que la
família pugui créixer.
A Sant Climent de Llobregat l’any 970
ja es fa menció d’una
església que, per tant, és més antiga i que s’ha edificat al costat
del Camí Ral que va des
de Barcelona cap al Sud. Al seu voltant apareixen unes quantes cases
que en poc temps es converteixen en el carrer Major, seguint el seu pas, des
del lloc on conflueixen el camí i les rieres del Querol i de les Comes, fins al
Padró.
Els
primers masos són senzills i famílies àmplies comparteixen l’espai amb els
animals. És una societat fonamentalment agrícola, amb poca moneda corrent.
S'arrabassen boscos; els artigaires
obtenen petits alous, que esdevindran de propietat real. Les famílies mengen
allò que cullen. En prou feines es produeixen excedents i no hi ha mercat per
abastir. Barcelona és una capital que no arriba a les 3000 persones i moltes
d’elles són pagesos en els seus contorns.
La
vinya esdevé el cultiu fonamental: arrela perfectament a muntanya i és un
producte de secà; No li calen grans extensions de terrenys; el vi, es pot
guardar i no es fa malbé immediatament i té un fàcil transport; sovint
l’ingesta de vi contribueix aportant els nutrients que l'alimentació frugal de la majoria de la població, no
aporta. Al seu costat, els cereals que també es poden acumular i reservar per
tota la temporada, s'utilitzen per a pagar els censos i com a base de la
majoria de preparats destinats al menjar de la família. L’olivera proporciona fruits calòrics i en
forma d’oli facilita les conserves, i constitueix l’altre pilar de
l’alimentació.
La petita ramaderia domèstica
aportarà algunes proteïnes en forma de carn, per alguns àpats assenyalats
(Nadal, Pasqua, ....) i per pagar censos.
A tots els masos acostumen a tenir gallines, algun ànec o oca, un o dos
porcs a l’any, que sacrificaran per salar o guardar en oli la carn i que
allargaran en forma d’embotit o de conserves durant una bona temporada.
Davant
d’una economia tant de subsistència, és important tot allò que es pugui
recollir del bosc: bolets, aglans (per fer farina), castanyes, espàrrecs, ... I
alguna peça de caça que pugui obtenir-se.
A
les rieres es planta i cull cànem i lli, que s’utilitzarà per a l’elaboració de
teixits.
En menys d’un segle, però, els pagesos
que havien hagut de suar per mantenir les terres, ja n’havien perdut la seva
propietat que passà a mans de l’església i dels senyors feudals. Al costat del petits
camperols que es van assentar en el territori van sorgir
uns pagesos mitjans, propietaris de força peces de terra, que tenen cavall i
armes que utilitzen al costat dels senyors i que fan servir contra altres
pagesos si és necessari. Són pagesos i també cavallers, que poc a poc es
distanciaran del treball de la terra i participaran de les cavalcades dels
nobles i n’obtindran beneficis que cada vegada els fan més rics. Ens trobem un d’aquests cavallers
a Sant Climent: Recosind, vassall i cavaller del comte Ramon Borrell, petit
potentat amb moltes cases, terres i gran nombre d’animals
i posseïdor d’un cavall, una egua, una espasa, una llança, una targa i un
escut.
Com a la resta de la Catalunya Vella, el
feudalisme sotmet amb els mals usos als pagesos sense miraments.
El pas del Camí Ral, però, converteix
Sant Climent en una de les referències de la Baronia d’Eramprunyà que ha passat
de les mans del Comte de Barcelona a la branca catalana de la família March. Hi
trobem documentades diverses comitives reials (entre elles la del darrer viatge
de Pere el Gran, que morirà un parell de dies després a Vilafranca després de
ser visitat per Arnau de Vilanova i d’haver haver de reposar i fer llit al nostre
poble), possessions importants de la família March, que obliga a retre
homenatge algun dels seus cavallers en “la
seva casa de Sant Climent”, i l’autorització de Jaume II per a celebra-hi
mercat perquè “Sant Climent és un indret
més protegit, concorregut i ben situat”.
L’any
1391 hi ha vint-i-quatre pagesos de remença a Sant Climent: declaren estar
lligats al mas, obligats a fer-hi
residència i no ser lliures. D’aquest grup, n’hi ha tretze que són els
més precaris, amb menys de quatre peces de terra, nou en tenen entre quatre i
deu i només dos d’ells estan entre els que posseeixen més de 10 peces de terra
(sempre trossos de petites dimensions).
Segons
el capbreu de 1458, de 79 pagesos, en queden 7, més una pagesa, que declaren entre les seves servituds, ser homes propis,
solius i afocats. És el moment en que Alfons el Magnànim planteja el pagament
d’un subsidi per a redimir la remença dels pagesos catalans.
Ben
al contrari del que està passant a tot el país, un grup de 43 famílies
d’Eramprunyà es reuneixen en un consell en el que decideixen no participar del
sindicat remença que d’acord amb la reina Maria, esposa d'Alfons el Magnànim
pretenien recaptar i elegir síndics per a redimir la remença. Aquest grup de
pagesos, s’alien amb el seu senyor Lluís Marc
per oposar-se radicalment al plet dels remences.
Un
grup important d’aquest pagesos és de Sant Climent i hi podem reconeixer alguns
cognoms arrelats al nostre poble: Bonet, Moragues, Folquet, Soler, Bardina, …
D’aquest
document se’n desprèn que la majoria de pagesos remences d’Eramprunyà no
desitjaven alliberar-se del mals usos: per a ells, el pagament dels talls eren
una taxa superior que no volien pagar. Ja els estaven bé els mals usos que
s’aplicaven només de forma excepcional. De fet, l’arsina, l’intèstia, la
cogúcia i l'eixorquia no s’aplicaven mai i només la remença es cobrava quan els
pagesos es casaven amb parelles de fora de la baronia o volien deixar el mas .
Tot
i aquestes protestes, l’any 1486 es
signa el Tractat de Guadalupe i els pagesos en surten com a classe emfiteuta propietària del domini
útil de la terra . Però al llarg dels segles XVI i XVII aquesta propietat li és
en bona part arrabassada per la burgesia barcelonina amb capital d’origen
comercial.
En aquest segles es
produeix un procés
de concentració de la propietat,
facilitat pels episodis de pesta que esborren famílies senceres.
Augmenten en algunes zones les propietats mitjanes i disminueixen els petits
propietaris que esdevindran jornalers a comte d’altri: aquests pagesos menuts
davant de les conjuntures de crisi que es van repetint cíclicament,
es veuen abocats a l’endeutament, inicialment poc important, però que anirà
consolidant–se fins a, sovint, la pèrdua
de la propietat.
A
Catalunya es generalitzen els censals,
de baix interés i de caràcter indefinit, que es comencen a demanar en ocasions
puntuals i que queden eliminats al tornar el total del prèstec. També trobem
les “vendes a Carta de Gràcia” que
suposa la venda d’una part
de la propietat amb la condició de poder-la recuperar al tornar la mateixa
quantitat prestada, com
comprovem que també passa amb els pagesos climentons.
Entre
els principals creditors hi figuren els grans propietaris i els burgesos de
Barcelona, que inverteixen part dels seus beneficis en les rendes futures que
els proporcionaran els prèstecs deixats. Per dissimular l’usura es parla de “Venda” i s’utilitza la fòrmula jurídica
de “venedor i comprador” .
L’endeutament
pagès va cedint terreny de mica en mica davant la pressió econòmica del capital
barceloní. Entre els noms que s’estableixen com a propietaris trobem títols
nobiliaris com els Comtes del Fonollar (aristòcrates
des de 1711) , els marqués de la Manresana, els marquesos de Sentmenat o
industrials i financers que inverteixen els seus beneficis en terres al Delta
del Llobregat per a obtenir-ne rendes netes. Entre aquests trobem cognoms tan il·lustres
com els Güell, els Serra, els
Bacardí o els Nadal, que llogaran terra a molts pagesos de la nostra zona.
A més, molts d’aquests “inversors” en
el segle XIX és van beneficiar de la desamortització de les terres
eclesiàstiques i van poder-ne comprar grans superfícies, com és el cas dels
Nadal o de famílies ennoblides de cop amb la compra de grans patrimonis com els
Girona, que es van fer amb el títol d’Eramprunyà i amb el Castell i les terres
i dominis que encara dominava el títol. Poc espai quedava per a les inversions
pageses que en prou feines podien fer front a la supervivència amb allò que
collien i als pagaments que se’ls imposaven
El model pagès d’un poble com el nostre respon
clarament al model que s’estén per tota
la comarca:
- A les terres humides de la Marina (on es
troben nombroses propietats climentones) s’obre un dels dos fronts que
marquen l’agricultura dels pobles del Delta. Són terres majoritàriament de
secà, amb un xic d’horta prop del riu i les torrenteres en que es troben
els horts domèstics, sovint regats a mà (la genariltzació de pous i dels
mètodes de reg no arribaran fins el XIX). Una gran part dels cultius eren
de cereals (generalment per a autoconsum, en un època en que el blat és el
principal aliment dels pagesos).
També s’hi troben algunes vinyes emparrades (vi grec) i prop del riu els camps amb
arbres fruiters.
·
A la
muntanya (terres de secà, més aviat estèrils i abundants de licorella), la
manca d’adob orgànic i les tècniques massa rudimentàries, feien que el rendiment
fos escàs i divers. Les vinyes ocupen la major part de superfície, però es
generalitzat el cultiu de gra, de l’olivera, els ferratges i els garrofers. Com
hem dit: no es pot oblidar que de la terra que es treballava havia de sortir
l’aliment de la família (blat, vi, oli) i dels animals de treball.
No es pràcticament fins el segle XX que es produeix
una veritable revolució en l’utillatge pagès. L’arada romana continuava sent la
més utilitzada, amb l’única innovació de la punta de la rella de ferro. A
partir del XVIII es substitueix el bou
per la mula, més ràpida i més aprofitable per al transporti la seva alimentació
resulta més fàcil al ser un animal que pot menjar de tot..
La vinya
A partir de la segona meitat del segle XVIII
s’intensifiquen les explotacions vitivinícoles per tot el país i bona part de
la producció es comercialitza a l’estranger (o a Barcelona, en el cas de Sant
Climent). Aquest és un dels puntals econòmics de l’auge de Catalunya i de la
primera revolució industrial del país.
Els boscos s’arrabassen i els ceps ocupen les
muntanyes. Es produeix una veritable conquesta dels turons. El vi, es un producte fàcil de manipular, de
transportar, i de conservar i, si cal, es pot transformar per a usos no
alimentaris. A més, en un temps en que l’alimentació és més aviat justa, el vi
representa una aportació de calories i proteines important que complimenta el
nodriment pagés. A Sant Climent en prou feines queden boscos: la
fusta dels pins es venia per a fer bigues a Barcelona i de les alzines i roures
se’n feia carbó.
Ja des de l’edat mitjana la vinya era el cultiu més
generalitzat, especialment en zones de pendents com els nostres. L’ocupació de
l’any mil ja anava acompanyada de ceps, però no es generalitzava més enllà de
les possessions dels masos. En el segle XIII havia augmentat el volum de terres
en cultiu (que es van abandonar amb les mortalitats causades per les pestes i
la disminució de població que van representar) però sense fer ombra al que va
arribar en el XVIII, en que tots els racons queden colonitzats pels ceps.
Generalment els contractes per a plantar vinya eren
els de Rabassa morta, hereu del
contracte de complantatio romà.
És tracta d’un contracte que pretén
posar en correu noves terres amb vinya. Posar en conreu una vinya requereix
un gran esforç per part dels pagesos que han d’esmaigencar i arrabassar la terra i no produirà rendiment
els primers anys. Segons aquest tipus de contracte, el pagès no pagarà fins que
no s’obtingui fruit de la vinya. En la primera producció, el senyor donarà la
meitat d’una vinya al pagès. Amb aquest sistema el propietari obtenia la meitat
d’una vinya i el pagès l’altra. A partir del segle XII, la generalització
de la vinya fa canviar aquest contracte
i es repartirà la producció. No serà fins després de la Pesta en el segle XIV
que apareix el contracte de la Rabassa Morta, propiament dit, en que l’interés dels propietaris per a la
terra es treballi, fa que s’estableixi aquest model pel que el pagès podrà
tenir el domini útil de la terra fins que la vinya no es mori. De fet és un contracte
de tipus emfitèutic.
Són
nombrosos els contractes d’aquest tipus que trobem amb pagesos de Sant Climent
i alhora, hi podem
comprovar com el model de l’expansió
vitícola també es produeix en el nostre entorn i en les nostres famílies. De fet són
nombroses les mostres de creixement econòmic que trobem a Sant Climent: a
començaments del segle XVIII es refà l’església sencera (sembla que per algun
motiu havia caigut i només n’havia quedat el campanar), la majoria de masos es
reconstrueixen i engrandeixen i apareixen al nucli urbà casals més grans.
A mitjans del segle XIX es produeix una important
crisi en el món vitícola. Els pagesos de Sant Climent s’ajunten per a presentar reclamacions
per no poder fer front als pagaments de les contribucions. En un
document de l’Arxiu Mas de les Valls es pot llegir la “Relación de los
propietarios de este termino de las perdidas que han sufrido los viñedos por la
enfermedad llamada vidium y evaluadas por los agronoms al efecto nobrados”.
Entre ells trobem a Antònia Marcè que té diverses vinyes i que declara haver
perdut 12 càrregues en a Can Amat i 5
més a l’Angla, segons la valoració de pèrdues evaluades per l’ajuntament, per
un total de 544 rals.
A finals dels segle XIX arriba la
fil.loxera a Catalunya i e sembla
no serà fins el primer decenni del segle XX que la plaga castiga les nostres
muntanyes. Al Baix Llobregat la crisi es
va anar superant gràcies a la intensificació i a l’especialització en fruiters
i hortalises al Pla, que, sembla, que es va obrir camins als mercats de la
capital i, fins i tot a l’exportació. I mentre a altres comarques s’introduia
el cep americà, al nostre poble es va optar per a cultiu s alternatius que ja
es donaven a les nostres vinyes i que va generalitzar el conreu del cirerer.
Però serà en els darrers anys del segle XIX que l’arribada de la
fil·loxera a Catalunya, castigarà el camp català radicalment. A Sant Climent la
plaga arriba puntualment com a la resta del país i ho podem llegir en els
contractes d’arrendament: L’any 1899, un pagès climentó lloga una peça de terra a
l’”umbril de Can Mas”, per cent anys, amb l’obligació de plantar-hi raïm
negre, garrofers i oliveres (“a quince pasos uno de otro”) i de substituir-los
quan es morin. Els ceps s’han de plantar de la “forma acostumbrada en el
pais” i s’indica expressament que han de ser de cep americà, que
pagarà la propietària,en la primera plantada. S’han de plantar els arbres en
sis anys. La terra s’ha de cultivar segons la costum del país, i s’ha de
llaurar entre febrer i març i netejar abans de juny. Amb les branques esporgades
s’han de fer cristalls per protegir els reguerots de l’aigua. S’estipula,
també, cada quan s’han de podar els garrofers i les oliveres, la meitat a
càrrec de la propietària, si s’enterren o de qui es quedi el brancatge. Com aquest contracte d’arrendament
en trobaríem dotzenes en les nostres vinyes i podem comprovar com ja s’esmenta
que tots els peus han de ser cep americà, per evitar el pas de la plaga.
En general, al Baix Llobregat la crisi es va anar superant
gràcies a la intensificació i a l’especialització en fruiters i hortalisses al
Pla i es van obrir nous camins als mercats de la capital i, fins i tot a l’exportació.
I mentre a altres comarques es conservaven els
conreus amb la introducció d’aquest nou tipus de cep, al nostre poble es
va optar per a cultius alternatius que ja es donaven a les nostres vinyes
anteriorment de forma minoritària, i que van portar el predomini absolut del
conreu del cirerer, pràcticament fins als anys vuitanta del segle XX, en que ja
són moltes les famílies han abandonat la
terra i les vinyes passen a ser ermots.