dijous, 1 de desembre del 2016

L’antic cementiri i els enterraments a la parròquia de Sant Climent de Llobregat.

L’antic cementiri i els enterraments a la parròquia de  Sant Climent de Llobregat.

 jaume vendrell condeminas
+ de 1000. Històries de Sant Climent de Llobregat

Imatge ideal en tres dimensions de com podia haver estat la primitiva església romànica de Sant Climent de Llobregat en el segle XI: amb l'absis encarada a Llevant i l'entrada en el costat de migjorn. Imatge de Guifré Vendrell Pausas.

INTRODUCCIÓ

Sens dubte l'església de Sant Climent de Llobregat va ser el nucli vertebrador que va facilitar l'aparició d’un poble i una parròquia als que va donar nom. I des del seu origen, i en el seu primitiu edifici,  també va començar a albergar els seus difunts. 
A dins o al voltant de la nau es van enterrar els seus primers habitants. Damunt seu han pregat i han fet la seva vida des de fa més de mil anys els seus hereus, seguint el ritme que marcava la religiositat i la seva vessant notarial en cada moment. Tot regit per l’Església des del naixement fins més enllà de la mort. No en va, la parròquia va preservar  els cossos, el registre i el llegat dels documents que confirmen el pas per la vida terrenal de dotzenes de milers de climentons que ens han precedit.
El llegat del món medieval que acompanya aquest poble pren forma ens els antics testaments dels seus habitants. En un món on el cos és fràgil i l’esperança de vida curta, el testament serveix per fer memòria del passat, ordenar el present i preveure el futur. A  més d’organitzar la deixa del patrimoni, permet obrar per a la salvació del testamentari i al seus avantpassats. Esdevé un passaport cap a la vida eterna i acompanyat de bones obres i deixes pietoses facilitarà el trànsit a la vida eterna.
Els llibres de registres d’òbits permeten observar com s’han realitzat els enterraments a Sant Climent de Llobregat des de 1610 i veure en ells el reflex de la seva vida.
Si els primers difunts es van enterrar dins de l’església, amb el temps es va fer necessari disposar els difunts al seu exterior. Tot  i aquesta necessitat, algunes famílies climentones continuaven posseint un vas d’enterrament a l’interior del temple, com a mostra de que les diferències socials i econòmiques es mantenien després de la vida.


LA MORT EN UNA PARRÒQUIA PETITA

Durant tota l’edat mitjana, i en una parròquia com Sant Climent de Llobregat, la mort era una realitat molt propera i afegia un munt d’incerteses a les que ja tenia la mateixa vida medieval. Per aquest motiu les creences i la vida espiritual d’una societat petita com climentona també tenia assimilat que s’havia de continuar donant vida  als seus difunts. I per a fer-ho utilitzava els diferents elements (administratius, religiosos i pràctics) que s’anaven generalitzant des de finals del primer mil·lenni de l’era cristiana.
Mitjançant alguns d’ells com els testaments podem entendre i llegir la mística i la pràctica d’un món que no es tan llunyà a un poble com el nostre. Els testaments, a més del que representen de llegat de patrimoni, garantien la legitimitat del present i el futur fonamentada en el passat. Tot expressat a partir d’un cerimonial religiós que donava gran importància a la mort i que garantia la vida eterna.
Els rituals religiosos i els seus administradors acompanyaven els llargs processos de malaltia i asseguraven la preparació per a una bona mort. La fórmula malaltia corporal de la que tem morir és emprada per la majoria de testadors que es veuen propers a la mort. L’església era la que acompanyava i apadrinava tot aquest procés.


ELS TESTAMENTS

L’arribada de la mort s’havia de preparar i organitzar en vida per a que l’ànima arribes amb tranquil·litat a la vida eterna. Els testaments esdevenen instrument fonamental per a fer les disposicions que facilitaran el trànsit de l’ànima del difunt i per a dictar les voluntats espirituals i materials que hauran de seguir els marmessors i els hereus seguint les seves darreres voluntats. L’Església serà qui vetllarà per que aquestes siguin portades a terme per a garantir la continuïtat en el més enllà i també per assegurar-se els ingressos que se’n desprenen.
La redacció documental d’aquest tipus de registres sempre segueix el mateix model. Si en els documents del segle XV s’iniciaven amb un  senzill En nom de Déu sie, amén, a partir del segle XVI ja trobem invocacions més completes i on apareixen referències més espirituals:
En nom de Déu sia i de la gloriosa madona Santa Maria mare sua, amén. Jo Antoni Colomer, pagès de la Verdera del terme de Viladecans y de la parrochia de Sant Climent de Llobregat ...[1],

com expressa el testament d’Antoni Colomer de Viladecans el 29 de juliol de 1.545.
En el mateix document veiem com s’identifica el testador i ens indica la raó per la qual fa testament:
Detingut de malaltia corporal de la qual tem morir, siat emperò en bon seny, sana i integra memòria, fas i orden mon testament o darrera voluntat mia.

Anomena els seus marmessor que seran executors del document i comencen les disposicions testamentaries:
Primerament y ans de totes coses vull i man, que totes les deutes que lo die del meu òbit deure, e totes les injuries i restirucions de les quals sere obligat, sien restituíts, pagats y restituïdes y satisfetes breument ...

El pagament de deutes i demanar disculpes per les injúries va esdevenir una manera de sol·licitar perdó públicament i expressava la preocupació per a què se’ls redimissin els comportaments inadequats i en certa manera expressava el seu temor al més enllà.
Segueix l’elecció de la sepultura:
... elegesc la sepultura del cos meu en la Iglesia parroquial de Sant Climent de Llobregat, en lo vas o tumol de casa (Eulàlia Ferrer, de Viladecans, segle XV)
... agi lo meu cos soterrat en lo fossar del present lloch de Sant Climent (Pere Manaut, francès de Sant Climent de Llobregat, segle XV)
... elegesc sepultura al meu cos faedora en la Iglesia de Sant Climent de Llobregat (Francina Marcera, de Sant Climent, 17 de febrer de1.548)
...que el meu cos sia soterrat en lo lloc on s’acostuma a enterrar a los estrangers ... (Arnau Montalt, francès de Gavà, 1.584)

I a continuació es redacten les disposicions dedicades a la salvació de l’ànima i les quantitats pecuniàries que els marmessors hi han de dedicar:
Prenc me de mos bens per a la mia ànima y per totes aquells que jo poria ser tinguda y obligada a pregar, 8 lliures de moneda barcelonesa, les quals vull i man que mensia atministrat lo sagrament de la extremahunció, soterrar cos present, misses de ters dia y capdany en la dita parroquia ... (Bediana Llosses. De Sant Climent, 8 de febrer de 1.584)

A més de les deixes per misses i celebracions religioses, es generalitzen les donacions  per als altars de les esglésies i capelles:
... sinch sous a la Verge Maria de Sales, sinch sous a la Verge Maria de Montserrat, item  a l’sglésia de Sant Joan. Ítem a l’altar maior de Sant Climent per a la Verge Maria. (Antoni Colomer de la Verdara de Viladecans, 8 d’agost de 1.548)
... 1 sou a la verge maria de Montserrat, 1 sou a la verge Maria de Sales i 1 sou a l’obra de l’església de Sant Climent ... (Elisabet Artigues, de Sant Climent, 1 d’abril de 1.551).
...al bassi de Sant Climent, tres sous. Al bassi de la Verge Maria, un sou. Al bassí de les ànimes del purgatori un sou. Al bassi de l’altar de Sant Sebastià, un sou. Als altres bassins dels mendicants, tres diners. (Bartomeu Vingut, de Sant Climent, 1.552).

Aquestes donacions volen expressar el penediment i intentar fer expiació dels pecats per a que l’ànima, en la seva estada al purgatori eviti la caiguda a l’infern i rebi el complement necessari per aspirar a la glòria eterna, més o menys propera segons les bones intencions i pregàries dites en el seu honor. 
... ítem don y llego deu misses a na, sra de Montserrat i que sia donada la ícaritat acostumada. A l'altar del Roser sis misses i la caritat acostumada... Ítem don y llego a l’ospital General de la Santa Creu de Barcelona, deu rals de moneda barc. Ítem don y llego a l’ospital de la Misericòrdia altres deu reals de moneda barc... (Stefania Boira, francesa de Sant Climent, 25 d’octubre de 1.607)

Només després de totes aquestes instruccions s’ordenen les deixes materials i el repartiment de béns segons estableixi el testador, per a finalitzar amb la signatura dels testimonis i amb les disposicions finals, generalment redactades en llatí.


EL LLIBRE D’ÒBITS

Conjuntament amb els de testament, els llibres d’òbits constitueixen una font fonamental per a les investigacions històriques i per a conèixer les causes de la mort i rituals que acompanyen als difunts de la parròquia.
Els registres a Sant Climent comencen l’any 1.561 i, tret d’alguna llacuna temporal, arriben fins 1.975. Gràcies a les dades que recullen es poden identificar clarament els períodes de més mortalitat com la crisi pandèmica de pesta que va patir la parròquia (i tot el país) els anys 1.651 i 1.652, amb més de dues-centes cinquanta morts. També ens permeten observar que estacionalment el major número de morts adults es produïen entre desembre i febrer (per condicions meteorològiques, malalties pulmonars infeccioses) i també agost i setembre (facilitat de propagació de malalties per higiene deficient, trastorns digestius i brots epidèmics); en canvi entre els albats la màxima mortalitat es donava entre juliol i octubre, especialment agost i setembre degut als brots epidèmics de malalties infeccioses i a la major dedicació de les mares a les tasques agrícoles[2].
En els documents, en primer lloc es registra la data de la mort, el nom del difunt, la causa de la mort (quan es recull), els sagraments que ha rebut, si ha fet testament, i el lloc de la mort si no es a casa seva, els cerimonials i qualitat disposats, l’assistència de preveres (la caritat que reben) i altres assistents (també apareixen estudiants, ermitans o mestres que reben la meitat de propina que els preveres) i es relacionen les despeses en forma de factura.
En el cas del llibre d’òbits de la parròquia de Sant Climent, es recullen en el mateix registre els enterrament i les misses de celebració disposades pels difunt, tot i que en l’APSC també trobem algun volum de “Misses per ànimes”.
En podem veure el model en un document de 1.611:

Diumenge a vint de març de mil sis cents onsa. En la parroquial yglsia de Sant Climent de Llobregat, bisbat de Barcelona, fonch enterrada Angela Gelupra, donzella. Rebé lo sagrament de panitencia i lo sagrament de la comunió. Feuseli ofici cantat amb nocturna i laudes. Assistiren tres preveres i un studiant. Donaren a cada preveres quatre sous de caritat i a l’studiant dos sous, No ha fet testament. Deu per lo qual:
-Pº per la majoria de preveres 1 sou
-ítem per oferta y creu 3 sous
- ítem per drets de serà 3 sous
- ítem per drets de campanes 3 sous
- ítem per farratge 3 sous
- ítem per caldereta i salpassa 1 sou
- tot 19 sous.[3]

Els registres dels llibres d’Òbits també ens permeten observar les diferències econòmiques en les que es movien els fidels de la parròquia. I un bon exemple són aquests dos difunts anotats en la mateixa pàgina del llibre:


 Als 26 de juny de mil sis-cents sinquanta y sinch, En la casa de Mº Gerònim Roig de Viladecans, suffragania de Sant Climent, en la cambra de la Torra, morí lo Rnt. Mº Pau Company, Pre, y Beneficiari de Sant Pere de las Puellas. De Barc. ab una bascha. Lo qual no pogue rebrer ningun Sagrament. Y dit era vinguta a Festa Major lo dia de St. Joan. Dit dia a la nit se aportaren lo cadàver a per enterrar a Barc. y pagaren los drets de parroquia que son a quatre lliures. Pagat.
Nota que per ser prevere havia de pagar deu lliures segons ordinació del Consili de Tarragona. Y tots los cavallers y mercaders y Artistes pagant sis lliures. Y los pagesos y menestrals pagant les quatre lliures y de la meitat tan d’un estament com de l’altra se han de distribuir la meitat per sufragi de l’ànima del tal qui s’esdevindrà a morir en la present parròquia  que no sia habitant en ella.
Als setze de juliol de dit any, morí Andreu Blanc armità de nª Sª de Sales, lo qual rebé lo sagrament de la extremaunció y los demes. ... Fou enterrat en lo fossar de la yglésia parroquial de s. Climent. Se li fan dos misses ressades. Amore dei.[4]  

Al religiós barceloní se li perdona la meitat del cost, tot i que s’hauria de pagar 10 lliures i en canvi a l’ermità se l’enterra Amore Dei, per l’amor de Déu, és a dir, gratuïtament i no es parla de l’assistència de sacerdots ni de les misses de celebració ni de cap altre cerimònia ni assistència que l’acompanyi en el funeral.
Un cas semblant de diferència podem trobar en els cerimonials i les despeses entre dues defuncions, en la mateixa pàgina del llibre d’òbits de l’APSC[5]:


·         a finals de novembre de 1713, moria a Sant Climent, Maria Sarret, vídua d’un pagès climentó. Se li digué una missa cantada de rèquiem, amb el laudes i nocturna de difunts. Hi van assistir dos sacerdots i l’enterrament va costar unes tres lliures, sense comptar les despeses d’enterradors, caixa i despeses de la casa.
·         el primer dia de desembre de 1713 es va donar sepultura al cos de Josep Marí, prevere i mossèn de Sant Climent. Se li van dir sis oficis de rèquiem, amb les seves nocturnes i laudes i va ser enterrat en el darrer ofici del dia amb la presencia de dotze sacerdots. Cinc dies més tard, es feu la novena del seu enterrament, amb sis oficis cantats de rèquiem, les seves nocturnes i laudes, amb l’assistència de quinze sacerdots, el mestre, i un religió franciscà. I, encara, el sis de desembre es van celebrar les misses del capdany: tres oficis de rèquiem, amb les nocturnes i laudes de difunts, amb l’assistència de vuit sacerdots, i el mestre de l’Hospitalet. La despesa va superar les 25 lliures, sense comptar l’enterrament que es devia realitzar dins de l’església.


ELS RITUALS

Com recullen la majoria de testaments, els seus protagonistes els dicten quan temen que la morts és a prop. Ja des d’aquest moment l’aixopluc de l’església esdevé fonamental en tot el trànsit administratiu i espiritual cap a l’altre vida. Els rectors actuen com a notaris públics i prenen les darreres voluntats dels malalts. I, amb la confessió i la redacció del testament són  testimonis de que els testadors deixin aquest món nets de les càrregues morals que els preocupen i els poden fer més difícil el pas pel purgatori. Així esdevé fonamental el pagament de deutes i demanar disculpes per les injúries però també fer bones deixes per a la salvació de l’ànima.
Des de l’església s’assistia al malat, se’l visitava, se li administrava els sagraments, se’l confessava i se’n redactava el testament seguint les seves indicacions i es pregava per al seu guariment. Si el procés portava a la mort tots els rituals i els actes post mortem, s’organitzaven amb els mateixos protagonistes i adquirien gran importància social, reforçaven els lligams familiars i, en alguns casos, gremials.
Després de la mort es vetllava el difunt a casa durant dos o tres dies, per a que arribessin els familiars de tot arreu. El difunt era rentat i sovint embolcallat en draps de lli o mortalla[6]. A diferència del que passa a d’altres llocs, no hi ha cap referència que parli de celebracions i àpats en el dia de l’enterrament, tret dels menjars dels preveres, citats en els llibres d’òbits (... dinar de sacerdots ... 1 ll 4 s.[7]) i un esment testamentari que obliga als marmessors a que los dies del cos present y misses de ters dia i capdany, que tots los tres dies donen a menjar a los preveres de la parroquia i que tot lo pa i vi sia pagat de mos béns[8].
En un acte de caràcter més privat els veïns i familiars participaven en la vetlla. Amb l’acompanyament dels eclesiàstics la darrera nit abans es resava el rosari (generalitzat en les darreres dècades del segle XVII) i al final es cantaven les absoltes. A nivell pràctic podem imaginar que hi participava gran part de la comunitat perquè havent-se deixat veure, la gent s’estalviava d’anar a l’enterrament  i aprofitava el matí pel treball.
El dia del funeral convertia en públic el dol i el difunt era portat a l’església en baiards per membres de la família o amics. La resta de la família anava darrera i els acompanyava un seguici religiós, els membres i estàndards d’una confraria si el difunt n’era membre i la gent que volia ser-hi present, mentre les campanes tocaven a morts.
El nombre de sacerdots que oficiaven el funeral de cos present, o qualsevol dels altres, expressava el nivell econòmic de la família del difunt. També hi podien prendre part estudiants, ermitans, religiosos de diversos ordres i el mestre de minyons.  Tots rebien propina per la seva presència i la dels preveres generalment doblava la dels altres participants.
Tot el cerimonial i despeses que comportava es recollien en els llibre d’òbits, com s’ha vist anteriorment. Hi podem trobar el pagament dels Drets de parròquia per: drets del rector, la creu, la sera, el farratge, el parroquiatge, el toc de campanes, la caldereta i la salpassa, l’offerta i les absoltes, el dinar i pagament dels preveres, les propines (a vegades anomenades charitat) del mestre, estudiants, ermitans o religiosos, la presa i publicació del testament, l’extremunció, el insencer, ...
L’enterrament era el darrer acte de la vida i es disposen les seves condicions en el testament. Els rituals que havien de seguir-lo eren prou clars i els marmessor n’havien de garantir la celebració i els seu pagament seguint les disposicions del difunt. Les cerimònies immediates a la mort són les que estaven dotades de més simbolisme i en les que es creia que l’acumulació d’oracions i misses durant el primer mes era fonamental per a l’obtenció de la salvació.
Les principals cerimònies que es recullen a la parròquia de Sant Climent eren:
·         Sepultura de cos present.
·         Missa de ters dia: les misses que composen la novena s’inicien el dia després de l’enterrament, i en formen part les misses de ters dia que volen commemorar la resurrecció de Crist.
·         la novena: misses celebrades durant els nou dies posteriors de la mort. A la darrera missa del cicle hi acostumava a intervenir un número de sacerdots similar o superior al de l’enterrament.
·         les absoltes: generalment cantades a la casa del difunt o davant del bací o la sepultura. També se’n podien fer a la casa en els dies posteriors a l’enterrament.
·         el Trentenari de Sant Amador: si bé hi havia diferents trentenaris dedicats a altres sants, el de Sant Amador era el més comú i tenia la particularitat de constar de 33 misses enlloc de les 30 que integraven la resta. També es dedicava als membres de la família que havien mort anteriorment i a les ànimes que reposaven al purgatori.
·         Capdany:  ofici funeral que se celebra en l’aniversari de la defunció.
·         L’ofici dels Àngels: missa resada o cantada per els albats. No sabem si la parròquia de Sant Climent es feia davant de l’altar del Roser com en altres llocs.
·         El novenari d’ànimes: es va celebrar cada any des de 1789 per alivio de las ànimes del purgatori[9].

La creença de la seva transcendència i el seu ajut per a la salvació de l’ànima fa que aquestes celebracions siguin fonamentals per als valors espirituals de tots els fidels. I mentre els clergues actuaven des d’una situació privilegiada com intercessors entre els homes i l’eternitat, les misses feien augmentar els seus ingressos, el finançament i els permetia gaudir d’una situació econòmica molt folgada, mentre estenien la seva influència sobre la societat i es convertien en una autoritat amb influència.


ELS ENTERRAMENTS I EL CEMENTIRI:

Al segle XI es generalitzen els cementiris al costat de les esglésies amb l’aparició de les sagreres, com a lloc sagrat i protegit. Anteriorment els enterrament es podien fer en molts llocs a condició de que es fessin en llocs duradors i solells[10]. A Sant Climent podem suposar que també va passar així. Possiblement els primers difunts es van enterrar dins mateix de la petita església romànica que es va anar construint en el segle XI. Després, l’augment d’enterraments va provocar que s’haguessin de realitzar a l’exterior, en el cementiri que va anar creixent a l’ombra de les parets de Llevant i Tramuntana de l’església i només algunes famílies, i els preveres, gaudien de la possibilitat d’enterrar-se a l’interior.
El temple de Sant Climent ha passat gran part de la seva història en obres: des d’una petita i primitiva construcció, que segons Montserrat Pagès[11] va ser reconstruïda en el segle XI, fins a la nau del segle XVIII que actualment presideix el pas del Camí Ral en la pujada del Pedró, són nombrosos els documents en els que trobem deixes per a l’obra de l’església. I el cementiri creixia emparat en ella.
Sense entrar en detalls podem llegir l’arquitectura de l’edifici en tres grans fases:

·         L’església i els campanar romànics del segle XI.
Adaptat a l’orografia d’un petit pujol al costat del Camí Ral, era un edifici orientat, com la majoria de temples romànics, cap a la sortida del sol amb una petita absis a Llevant i la porta d’entrada al costat del campanar en el mur meridional.
Els enterraments dels primers anys es podien haver fet a l’interior o al voltant de l’absis i a la paret septentrional del temple, on es hi havia un espai més gran i amb una millor disposició per excavar-hi els vasos funeraris.


Il·lustració 1. En el planell podem observar l’espai que ocupava la primera església en relació al que actualment dedica tot l’edifici parroquial. En color groc el cementiri. El pas del Camí Ral limita la seva extensió pel costat de migjorn, com ho fa el vessant que arriba al torrent per tramuntana.




·         La reforma del segle XV, amb engrandiment de la nau i de l’alçada.
Es van construir els contraforts i en l’espai que hi havia entre ells es van encabir els altars laterals tal com actualment encara podem veure. Segons alguns comentaris documentats dels segle XVIII, l’edifici va patir un incendi que va destruir el temple i es va haver de reconstruir. Sense proves materials no ho podem afirmar, però les sèries documentals de l’APSC s’originen en aquest segle, tot i que hi trobem algun pergamí que podria ser més antic. En aquest període s’engrandí i ennoblí també la rectoria. En els testaments d’aquest temps hi trobem força deixes per a l’obra de l’església de Sant Climent.
La major part dels enterraments es feien a l’exterior, en el vessant de Tramuntana. Els difunts s’enterraven en el vas o tumult de propietat familiar:
... hont està seputltat mon pare (XV)
... en lo vas on jauran tots los meus (1.488)
... en lo vas dels Beltran (1.508)
... en lo vas o tumult de mos parents (1.552)
... en lo vas on s’acostuma a soterrar los que són de la casa dels Balaguer, que va ser de Jaume Mestre (1.567)

Eren tombes excavades al terra i sempre hi reposaven les restes de més d’un cos. Tot i això, com a mínim dues cases de Sant Climent (els Mas de les Valls i els Molins de la Riera) i una de Viladecans (la Torra de Mn. Roig),  fan els seus enterraments a l’interior en els vasos familiars situats davant dels altars:
Als vint y nou de setembre de mil sis cents sinquanta y sinch fou enterrat lo cos del quòndam Miquel Gil, pare del masover de la torra de mº Roig, en lo vas de dita casa devant nostra sra. Del Rosser de la present parròquia ...[12]
També s’enterren davant de l’altar major els clergues que morien a la parròquia, com ho manava, per exemple, Bertran Carrera un prevere de l’església de Sant Climent l’octubre de 1.574:
... elegesc sepultura al meu cos faedora en l’església de Sant Climent, davant de l’altar del gloriós màrtir ...[13]

Els anys 1.651 i 1.652 van morir a la parròquia 237 persones a causa d’una gran pandèmia de pesta. Foren tants els morts que es van haver de registrar en un apartat on s’anotaven el decessos causats per la malaltia. Fins que morí el mateix rector. Molts cossos no s’enterraren al cementiri.
... la qual estava enterrada de temps del contagi sota de un albercoquer dins la sua heretat[14].
...fou aportada la ossa de la quòndam Joana Molins al cementiri, la qual estava enterrada al costat de sa casa, per lo que morí el temps dels contagis l’any mil sis-sents cinquanta-u.[15]

Sembla que no totes les morts van ser registrades ni tots els cossos van ser portats al cementiri:

 Il·lustració 2. Als 25 de febrer se son celebrades les honres per l’ànima d’Arnau Serra de Viladecans la qual morí de contagi.[16]


La creença popular va fer que a la parròquia es sentís profundament que la intersecció de la Verge Maria i de Sant Sebastià els havia deslliurat finalment del contagi, fet que comportà la veneració i patronatge que la parròquia li atorgà amb la construcció de l’altar i la posterior devoció a Viladecans[17].        


Il·lustració 3, L’església que es va construir els segle XV era força més gran i més alta, fet que comportà que s’haguessin d’aixecar contraforts entre els que s’encabiren els altars del Roser, de Sant Antoni, de Sant Sebastià, de la Mare de Déu, .... El dibuix del segle XIX ens permet donar-nos una idea del pas del Camí Ral al seu costat.
 



·         L’església del segle XVIII a la pràctica és estructuralment com avui en dia la coneixem. L’edifici es va fer més gran, s’aixecà un pis el campanar i es coronà amb la teulada de quatre vessants. Es va canviar l’orientació i es va obrir el portal a Llevant i es va disposar l’altar major a Ponent.
L’any 1.700 van començar les obres d’ampliació i s’hi van dedicar diners fins l’any 1.711 i a partir d’aquesta data són nombrosos els rebuts que es troben a l’APSC i que testifiquen les despeses per a decoració i els retaules barrocs que s’hi van instal·lar i que van ser cremats a la guerra civil. En els anys 30 d’aquest segle, al costat de la torre es va afegir un petit campanar on s’encabí el rellotge.
El cementiri ocupava tot el costat de la paret de Tramuntana i es va construir un petit bloc amb nínxols gairebé davant de l’entrada del temple, que estava en obres l’any 1719. Fins a meitat del segle XIX encara es van realitzar enterraments en els vasos funeraris que les famílies Molins de la Riera (can Molins) i Mas de les Valls (can Mas de les Valls) posseïen en l’interior de l’església.


Il·lustració 4 . Planell i imatge de l’església amb el cementiri assenyalat en color groc. Podem veure la disposició dels nínxols gairebé davant la porta principal.


 Il·lustració 5. . Làpida de la família Molins de la Riera, de la tomba que hi havia davant de l'altar de Sant Antoni, en l'interior de l'església de Sant Climent i que actualment es troba a l'entrada mateix del temple..





EL NOU CEMENTIRI

A Europa, les corrents racionalistes i higienistes de finals dels segle XVIII i d’inicis del XIX van plantejar els trasllat dels cementiris a l’exterior de les poblacions. A Sant Climent es concreta aquesta necessitat l’any 1.889, quan els costats de Tramuntana i de Llevant del pujol on s’enclava l’església han quedat desbordats després de segles d’enterraments. Segon Ramon Sagalés, rector de la parròquia a començaments del segle XX, a la seva arribada l’any 1.893 l’església estava ... en trist estat, ... tot el frontis feia llàstima, els nínxols empotrats a la fatxada que arribaven a tres pams de la porta ...[18].
Des del govern civil de Barcelona en compliment de diverses reials ordres va arribar als municipis la disposició de que es construïssin els cementiris fora de les poblacions. A Sant Climent l’Ajuntament va encarregar un projecte que signat per Josep Amargós l’any 1.889, que va ser ajornat per manca de diners. Des de la mateixa institució es requerí l’ajut de la parròquia per a que es fes càrrec de la seva construcció.

Il·lustració 6 Làpida sepulcral de l'antic cementiri que actualment es troba en la base d'una finestra del campanar.


L’obra es va realitzar ràpidament i amb la participació dels climentons:
Convencidos los vecinos de la imposibilidad de continuar los enterramientos por su insuficiència, ... se han ofrecido todos, unos en metálico y otros en jornales, ... para peones y otros cons us caballos y carros  ..[19].

El primer de gener de l’any 1.891, s’inaugurava el nou cementiri al Soleil del Susu[20], en una cerimònia digna de recordar:
... cruz parroquial, Ganfalones, Banderas de las administracions, ciento cincuenta hombres con atchas, la imagen del redentor, ... unes doscientas mujeres con velas.... A causa de un fuerte viento huracanado no pudo hacerse el sermón que se hizo de regresso en el templo parroquial lleno de bote en bote. [21]

Al novembre de l’any 1.900 es van exhumar i traslladar les restes de l’antic cementiri al nou. Es deixaven endarrere els antics rituals i aquella convivència entre vius i morts que havia acompanyat Sant Climent des dels seus inicis.
Enllà quedaven les raonables queixes de la gent de Viladecans pels problemes que suposaven el trasllat per la riera fins a l’església de Sant Climent per a rebre els sagraments i sepultura:
            ... la distància de mitja hora llarga entre St. Climent i Viladecans, i tenint per únic camí la riera de Sant Climent, per la qual cosa havia mort algun infant sense rebrer el baptisme i en una ocasió era tant l’avinguda de la riera que s’endugués la caixa i el mort riera avall, ...[22].

L’antic cementiri de la parròquia de Sant Climent havia estat testimoni de tota la seva història i de la de la seva gent. La construcció del Museu d’Eines del Pagès al voltant de l’església va fer aflorar antigues restes testimonials dels enterraments que s’havien realitzat en aquell lloc durant gairebé mil anys. Excavacions ben fetes haguessin permès conèixer realment l’estratificació de l’església, però també els detalls, els racons i la forma de les inhumacions que si havien realitzat.
El cementiri va ocupar la sagrera i, conjuntament amb l’església, el centre de la vida espiritual i social de la parròquia durant gairebé mil anys. I no podem oblidar els milers de climentons i viladecanencs enterrats en aquest turonet, que compartien la terra i les esperances en una vida eterna,  que encomanaven oracions i misses per a la seva salvació i la dels seus i que es declaraven fidels a la terra, a la seva església, a les capelles, als altars i a les ermites que els emparaven


BIBLIOGRAFIA

ARXIU PARROQUIAL DE SANT CLIMENT (APSC). Testaments: volums 1 i 2. Llibres d’òbits: Llibre d’òbits. Volums 1, 2, 3, 4, 5, 6 i 7.

BALDÓ, J. Las misas post mortem: simbolismos y devociones en torno a la muerte y el más allá en la Navarra bajomedieval. Zainak. 28, 353-374. Navarra. 2006,

BARRERA i Aymerich, M.  La mort barroca: ritus i rendes. Publicacions de la Univeristat Jaume I. Castelló. 1996.

BONET, M. La mort a l’edat mitjana: mentalitats i actituds socials. XVII Jornades d’Estudis Penedesencs. Institut d’Estudis Penedesencs. 2.008.

CODINA, J. La vida i la mort al delta del Llobregat (segles XIV-XIX). Viena assaig. Barcelona.2.002.

CODINA, J i MORAN, J. El Baix Llobregat el 1789. Respostes al qüestionari de Francisco de Zamora. Publicacions de l´Abadia de Montserrat. 1.992.


FORT, J. Història de Sant Climent de Llobregat. Arxiu Marià de Sant Climent de Llobregat. 1.981.

GUAL, X.  i MILLÀS, C.  La població del Baix Llobregat a l’època dels Àustria. Fundació Salvador Vives Casajuana. Barcelona. 1.999.

PAGÈS, M. Art romànic i feudalisme al Baix Llobregat. Abadia de Montserrat i Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat. Barcelona. 1.992.

SERRA, A. La mort i l’enterrament en l’època medieval. Dovella.  n.34. Centre d’Estudis del Bages. 1.990.





[1] Arxiu Parroquial de Sant Climent de Llobregat (APSC). Testaments. Volum I. Doc. 185. Tots els testaments citats corresponen als volums de Testament I i II d’aquest arxiu.
[2] GUAL, X.  i MILLÀS, C.  La població del Baix Llobregat a l’època dels Àustria. Fundació Salvador Vives Casajuana. Barcelona. 1.999.
[3] APSC.  Llibre d’òbits. Vol. n. 1. Pàg. N. 10 (fragment) . 20 de març de 1.611.
[4] APSC. Llibre d’òbits. Vol. n. 4. 1649-1661. Fol. 32 v. 26 de juny i 19 de juliol de 1.655.
[5] APSC. Llibre d’òbits. Vol. n. 6. 1707-1717. Fol.135-136
[6] Jaume Codina parla de El Drap de mortalla que s’utilitzava a Sant Boi per embolcallar els morts, que apareixen en els documents més antics del llibre d’òbits santboians. A Sant Climent, amb registres més moderns, no n’hem trobat cap referència, però podem imaginar que els enterrament i els costums seguien el mateix cerimonial. CODINA, J. La vida i la mort al delta del Llobregat (segles XIV-XIX). Viena assaig. Barcelona.2002.
[7] APSC. Llibre d’òbits. Vol. n. 7. Fol. 173. Enterrament de Pere Roca, mestre de cases de Sant Climent. 22 de setembre de 1770.
[8]APSC. Testaments. Volum II Doc. 382. Testament de Tony Sabadell de Sant Climent, de 12 d’octubre de 1.584.
[9] FORT, J. Història de Sant Climent de Llobregat. Arxiu Marià de Sant Climent de Llobregat. 1981.
[10] SERRA, A. La mort i l’enterrament en l’època medieval.
[11]PAGÈS, M. Art romànic i feudalisme al Baix Llobregat. Abadia de Montserrat i Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat. Barcelona. 1992.
[12]  APSC. Llibre d’òbits vol. n. 3. 1.649-1661. Fol. 32 r. 29 de setembre de 1.655.
[13] APSC. Testaments vol. 1.  1.400-1576. 93 v. 3 d’octubre de 1.574.
[14] APSC. Llibre d’òbits vol. n. 3. 1.649-1661. Fol. 90.11 d’agost de 1.658. Correspon al trasllats de les restes i als funerals que se li celebraren.
[15] APSC. Llibre d’òbits vol. n. 3. 1.649-1661. Fol. 109. 16 d’octubre de 1.659. Correspon al trasllats de les restes i als funerals que se li celebraren.
[16] APSC. Llibre d’òbits vol. n. 3. 1.649-1661. Fol. 109. 21 d’abril de 1.653,
[17] Jordi Fort parla de la fundació d’un ofici en acció de gràcies a Sant Sebastià per haver-los deslliurat del contagi, a partir de la petició que fan Joana Riera i el seu fill:
... a honra y Gloria de Deu nostre S. Y de Maria Santissima Mare Sua, y del gloriós cavaller y màrtir Sant Sebastià, per la gran marcé que lo gloriós Sant los feu en lo any 1652, quels guarda y reserva que en la casa no y tocas lo contagi que tan cruel y tan gran fou en lo dit any en lo lloch y parròquia de St. Clement ...
FORT, J. Història de Sant Climent de Llobregat. Pàg. 66. Arxiu Marià de Sant Climent de Llobregat. 1981.
[18] FORT, J. Història de Sant Climent de Llobregat. Pàg. 174. Arxiu Marià de Sant Climent de Llobregat. 1981.
[19] Memòria del projecte del nou cementiri. APSC.
[20] La família Esteve cedí el solar a canvi de la construcció del cementiri i a condició de que la propietat fos de la parròquia.
[21] Fragments de la descripció de la benedicció del cementiri que va fer Mn. Vall i recollita a FORT, J. Història de Sant Climent de Llobregat. Pàg. 174. Arxiu Marià de Sant Climent de Llobregat. 1981
[22] FORT, J. Història de Sant Climent de Llobregat. Pàg, 477. Arxiu Marià de Sant Climent de Llobregat. 1.981. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada