Parlar de l’aigua i de Sant Climent és parlar de la
seva història. Des del seva aparició en els documents el nom del poble apareix
relacionat amb torrents, rieres i amb el Camí.
Les primeres cases de Sant Climent de Llobregat es van
bastir a recer de la Vall on el Camí Ral que anava des de Barcelona cap al Sud,
començava la pujada cap al Massís del Garraf. I van aixecar-se a partir del
creuament del Camí amb la confluència de les rieres de les Comes i del Querol.
L’aigua està lligada a la història del nostre poble
des dels seus inicis i en marca directament la ubicació: des de la localització
de la primera església al costat d’una deu d’aigua important, l’existència
d’una farga i un molí en el XII o el dibuix del primer carrer que es fa seguint la riera de les Comes i el torrent de cal
Marí, que hi conflueix.
Com a tots els pobles amb tradició agrícola, a Sant
Climent els cicles de l’aigua i la seva presència esdevenen fonamentals. Si
actualment la pluja de maig pot malmetre la collita de cireres, a l’edat
mitjana sabien que si no plovia al desembre, l’anyada de cereals no aniria com
calia. En els contractes agraris hi llegim les precaucions que el llogater
havia de prendre amb les vingudes d’aigua i, fins i tot, com i amb que fer les
rases que havien de deturar les torrentades i retenir qualsevol pam de terra
com si fos un tresor. A més, els mateixos solcs, servirien per recuperar una
part de l’aigua canalitzant-la cap a aljubs que permetrien reutilitzar-la en un
tros d’hort o per a sulfatar.
La tradició de les fonts s’ha allargat a Sant Climent
fins a finals del segle XX, arribant al seu gran esplendor a començaments del
mateix segle quan es va arribar a comercialitzar aigua embotellada de la deu de
cal senyor Sanz i quan a La Vanguardia apareixien anuncis i notícies proclamant
la bondat de les seves aigües.
·
Conques
i valls
Figura 1. Límits municipals de Sant Climent de
Llobregat. Rieres de les Comes, del Querol i de Salom. que formen la riera de
Sant Climent.
El terme municipal de Sant Climent de Llobregat té 10,81
kilòmetres quadrats. El formen, quatre conques, de les que tres constitueixen
les principals aportacions de la riera de Sant Climent, anomenada així a partir
de la unió de dues d’elles: les Comes i l’Angla, la tercera vall, i la més
llarga, és la de Salom. i la quarta la de Sant Llorenç.
La riera de Sant Climent recorre 13,200 Km fins a desembocar
al Mediterrani en el terme de Viladecans, en la zona humida inclosa dins
l'espai del PEIN "Delta del Llobregat" i dins l'espai de la Xarxa
Natura 2000 ES0000146 "Delta del Llobregat". Aquesta desembocadura també
està inclosa dins la Zona perifèrica de protecció de la Reserva natural parcial
de Remolar-Filipines[1].
Si comptem el naixement de la riera de Sant Climent des de la riera de Salom,
la distància recorreguda és de 14,670 Km.
En alguns trams com a l’alçada de la Camagriga (a les Comes)
o en la conjunció de les rieres de les Comes i de l’Angla, és habitual veure-hi
baixar aigua tot l’any. Fins als anys 70, portava força més aigua i la memòria
parla d’una riera amb aigua contínua. A la seva riba s'hi trobaven elements propis
de l'activitat humana en l'aprofitament de l'aigua que actualment han
desaparegut, com una farga i diversos molins. La disminució de les pluges,
l'aprofitament humà més intens de les aigües i unes muntanyes molt més poblades
d'arbres, han fet que el cabal global actual sigui molt inferior i que només
algunes torrentades la facin baixar en comptades ocasions.
o
Les
Comes
En
Sant Clemente pasa un arroyo por la orilla del lugar, que toca con las mismas
paredes, y viene de tres quartos de ora poco más o menos, y se llama la riera
de las Comas y no corre sino en tiempo de llubia y vuiene muy rápida...[2]
Les seves torrentades afecten violentament al població i
són recordats aiguats com els de Sant Ramon (3 de setembre de 1926) que
s’emporta les bigues del pont que s’hi estava construint, o el de l’any de 1988
en que totes les cases dels carrers propers es van inundar i la riera va
arrossegar diversos cotxes en el seu pas pel nucli urbà.
 Figura 2, Construcció del Pont de la riera de les Comes. Al costat, el pou de cal Marí (P-16). Al fons el Trull de cal Pòlit. Any 1926. Arxiu Galán de Fotografia (AGF) |
El torrent de cal Marí conflueix amb la riera de les Comes
a l’alçada de la Plaça de la Vila i, a uns metres en la seva riba esquerra, hi
passava el Camí Ral. A la riba d’aquest torrent i la continuació amb la riera
de les Comes van sorgir les primers cases i l’església de Sant Climent.
o
El
Querol i l’Angla
Y al
arexo del mismo lugar se encuentra hotra que se llama riera del Corol ...[4]
Encara que en alguns mapes li diuen riera de can Carreres,
la riera que neix a 250 metres sobre el nivell del mar, sota el coll de la Creu
del Querol i baixa entre les serres de
l’Angla i de la Costa Fustera fins a ajuntar-se amb la riera de les Comes,
sempre s’ha anomenat riera de del Querol o l’Angla, prenent el nom dels
torrents que la formen. En aquesta riera trobem documentat en el segle XIX un
pont natural que va acabar ensorrant-se i formant un illot en mig del torrent[5].
Pel vesant de la Costa, al costat del Camí Ral, hi havia
una petita bòvila de les quatre que funcionaven ocasionalment a Sant Climent en
el segle XVIII[6].
Sabem que a Sant Climent hi havia una
farga en el segle XI[7].
L’any 1068, Gombau, fill de Miró Geribert, encomana a Ramon Isimbert el castell
d’Eramprunyà, i a més d’altres beneficis, obté la meitat dels delmes de la
parròquia de Sant Climent, inclosa la seva farga.
La trobem documentada, també, els anys
1067, 1068 i el 1143[8].
Era propietat del senyor d’Eramprunyà (el comte de Barcelona), però els drets
de la seva explotació els percebien els castlans.
És
la farga més meridional de tot el comtat i representa una bona font d’ingressos
per als castlans. Per una referencia de Dolors Sanahuja[9] que
aporta Josep
Campmany[10], sabem que la farga
estaria construïda al costat del pont medieval pel que el Camí Ral travessava
el punt on s’ajunten les rieres de les Comes i del Querol. En una societat en
la que tota mena d’utillatge ha de perdurar en generacions el control i l’ús
del ferro per a la fabricació d’eines és fonamental.
o
Salom
Y
serca de hunt quarto de ora más abaxo se hune otra que se llama de Salom ...[11]
La riera de Salom neix en el terme municipal de Begues, sota
del barri de la Rectoria a 350 metres d’alçada sobre el nivell del mar, prop de
la Roca del Barret i corre de Ponent a Llevant fins que s’ajunta a la Riera de
Sant Climent, a l’alçada de can Pinet. L’alimenten diversos torrents que baixen
de la Serres de les Comes (pel Nord) i de
la Roca Galena (pel Sud). Al costat d’ella van constuir-se cinc masies: Can
Colomer de les Valls, Can Mas de les Valls, Can Riera Vell, Can Riera Nou i Can
Tallada; el Mas i el coll de Can Bori limiten la seva conca per Migdia.
En aquesta conca hi havia dues petites bòviles, una davant
de can Riera Vell, a l’altre costat de la riera i l’altra (de la que encara hi
podem veure la xemeneia quadrada del segle XX), passat can Tallada i molt a
prop de la unió d’aquesta riera i la de Sant Climent.
Sota de Can Tallada hi trobem
documentat un molí fariner des de l’any 1177, en que Guillem Pellicer dona al
monestir de San Cugat tot el seu mas de Can Cocons, i la seva filla el podrà
tenir mentre pagui la tasca amb pa, vi i “el
fruit de les oliveres i sempre per la Nativitat del senyor un parell de
gallines”[12].
Josep Campmany, parla d’aquest molí com del que es trobava en l’indret que
l’any 1458 s’anomenava Pla de Mirambell, un indret on el 1458 Sibila, muller d’Antoni Mayol de
Gavà «possitis construire molendino per molendo bladum» per fer el qual ja
tenia permís concedit des del 1373[13]. Aquest molí quedava
inservible durant les torrentades[14].
|
Figura
3, Pedres del molí fariner del Mas Cocons, actualment can Tallada.
(Fotos J. Fort, HSCLL)
|
o
Sant
Llorenç
La Riera de Sant Llorenç de les Canals separa per Migjorn
el terme municipal de Sant Climent del de Gavà. Neix sota de la Serra de la
Roca Galena a 250 metres, i rep les aportacions d’un torrent que corre des de
sota del castell de l’Eramprunyà. Prop del seu pas, i en el costat de Gavà, si
troba la Font del Ferro i les Masies de Can Amat i Can Roig. Al costat de Can Tries, el torrent del Pibé
hi conflueix i marca el punt de límit entre aquests dos termes i el de
Viladecans. Aquest torrent baixa entre el Coll de Can Bori, a uns 100 metres d’alçada
i el vessant del Pibé, fins a trobar la riera de Sant Llorenç. Prop d’ell hi
trobem documentat el mas del Pibé, actualment desaparegut.
La proximitat dels cascos urbans de de Gavà i Viladecans i
la llunyania física del de Sant Climent, han provocat que aquest visqui d’esquena
a aquesta conca, tot i i que molts dels propietaris de les finques de la vall
(pel vessant Nord) eren de Sant Climent i de l’arrelada tradició i devoció dels
climentons per l’ermita de Sant Llorenç de les Canals des de l’Edat Mitjana i
del copatronatge del Sant des del segle XIX.
o
Sant
Climent
La riera de Sant Climent pren aquest nom a partir del punt
en que les rieres de les Comes i del Querol conflueixen i, en direcció SE,
comença a obrir la vall i baixar cap a Viladecans.
En aquest punt hi havia un antic pont medieval que
mencionen diversos documents recollits per Dolors Sanahuja i Josep Campmany[15].
Com aquests autors comenten, la presència d’un pont per a salvar la riera en
aquest indret denota la importància del
lloc i del Camí Ral, en un temps on aquest tipus d’obra només es trobava en
punts de certa notorietat.
|
Figura
4. carro per la riera de Sant
Climent al seu pas per sota de la masia de Can Bonet. anys 30 del segle XX.
(AGF).
|
Al costat d’aquesta finca hi ha la de can Molins, una de
les propietats més grans de tot el terme, que tenim documentada des de l’edat
mitjana i que alguns historiadors[17]
creuen que és l’alou que l’any 970[18],
Llobell i la seva esposa donen al monestir de Sant Cugat, en el document més
antic on trobem el nom del camí de Sant Climent i d’un torrent que hi afronten.
|
Figura 5. En primer terme l'ermita de Sant Miquel a can molins i, al fons, la
Torre de cal Sans i el molí.
|
Bordejant per Migdia el Montabaig i abans d’obrir-se al
pla del Llobregat, la riera de Salom s’afegeix a la riera de Sant Climent per
obrir definitivament la vall.
·
Enclavament
de la població de Sant Climent
La cruilla que formen les rieres de les Comes, del Querol
i el Camí Ral, és el punt on apareixen les primeres cases del nucli urbà de
Sant Climent en el segle X. El carrer Major[19],
el més antic de la població, s’estructura, a la riba esquerra de la riera de
les Comes i alineant-se amb el torrent de cal Marí, pujant cap al vessant
occidental del Pedró i seguint el pas del Camí Ral cap al Sud.
L’enclavament de l’església i dels primers habitatges en
aquest lloc concret va tenir molt a veure amb la presència d’aigua en l’entorn
immediat. Al voltant de l’església i de la rectoria actualment encara hi trobem
tres pous i una font. En algunes cases del carrer Major es van construir aljubs
que recollien l’aigua de la pluja aprofitant
la pendent que feia el carrer. Aquests dipósits, excavats directament en la
niconella[20] del sòl,
podien tenir fins a cinc metres de profunditat, però generalment no rebien
aportacions subterrànies d’aigua. Els aljubs es van anar tapant (en el segle XX
encara n’hi havia en ús) i es construiren pous en els patis que aquests cases
tenien a la part posterior i que donava a la riera de les Comes. Els pous asseguraven tenir aigua tot l’any i
en cada casa hi havia un dipòsit que permetia emmagatzemar-la.
|
Figura 6. Nucli urbà de Sant Climent
i confluència de les rieres de les Comes (amb el torrent de cal Marí pel
Sud) i del Querol i el Camí Ral.
Dues travesseres (travessera Maimó i carrer del Moll) van unir els nous carrers que en època medieval apareixeen paral·lels al carrer Major: el carrer del Còdol, empedrat amb còdols de riera, el carrer del Capítol (lligat al Capítol de la Catedral de Barcelona i actualment conegut com a Pocafarina) i el carrer Nou, documentat en el segle XIII[21]. Hi havia cases d’aquests carrers que compartien un mateix pou. |
Gràcies al Questionario de F. De Zamora, sabem que en el
segle XVIII en la majoria de les cases la
qualidat de las aguas para vueber son de poso y son muy buenas[22], o
així ho afirmava Miquel Molins l’any 1789.
Darrera del carrer de la Riera apareix el carrer del Mig i
un nou carrer que anomenaran Sant Climent, però que la gent també coneix
popularment com el carrer Nou. És el segle XIX. I la majoria de cases que s’hi
aixequen compten amb el seu pou o amb un gran aljub. En el carrer de la Riera,
encara actualment, hi ha cases que no tenen aigua corrent i utilitzen només la
del seu pou.
A finals d’aquest segle neix el barri del Poble Sec en la
part més oriental de la vila. S’urbanitzen tres carrers des del carrer del Moll
fins a la riera de Sant Climent, davant del torrent de Bardina[23]
i en els permisos d’obres de les finques ja es deixa molt clar com cada casa ha
de controlar les aigues[24]
i les condicions que ha de tenir el seu pou mor. La riera és la seva primera sortida natural i
s’utilitza com a camí fins els anys 50 del segle XX en que s’urbanitzarà
definitivament aquest tram de la carretera de Viladecans. A més, a la riera,
com en la majoria de carrers que hi fan cap, si cullen borratges, si juga i si
renta, però també si llencen les poques escombraries que es generen esperant
que la propera torrentada faci net.
·
La
xarxa d’aigua potable
A mitjans del segle XX l’Ajuntament havia adquirit el pou
de cal Sastre, s’havia construit un dipòsit a la Torre de Montserrat, i des
d’aquí s’organitzava la xarxa pública de distribució d’aigua per a la població.
En els anys 60, s’afirmava que Sant Climent ja comptava
amb una xarxa d’abastament d’aigua i de clavagueram que arribava a gairebé a
la totalitat de les cases. Però la
pèrdua de captació del pou, l’augment de població, els intents fracassats
d’obrir nous pous i la potabilitat de l’aigua compromesa, fan que l’Ajuntament
es dirigeix a Aigües de Barcelona sol·licitant que la companyia realitzi un
estudi per a realitzar el subministrament d’aigua potable a Sant Climent, des
de l’estació de Viladecans[25].
Les gestions per a aconseguir-ho es van endarrerint perquè la companyia adueix
que fins a la construcció de nous pous i del canvi de la xarxa a Viladecans no
es pot realitzar la connexió amb Sant Climent. El maig de 1968 que s’aprova el
projecte i Aigües de Barcelona comunica la possibilitat de portar 500 m3 diaris
d’aigua a la població[26].
Les gestions i els treballs es van endarrerint i l’any
1970 un grup de 85 veïns vban signar una instància queixant-se de les
restriccions pert part del Servicio de
Aguas del Ayuntamiento i de les
restriccions que es patien des de feia més de cinc anys. En un document es
parla de restriccions severes: ...suministrar
(agua) dos o tres veces a la semana y solamente por unas horas[27].
No serà fins l’octubre de l’any 1972 que es van signar els
primers contractes de la Sociedad General de Abastecimientosde Agua S.A., es
van instalar els comptadors i el servei
d’aigües es regularitza.
·
La
terra
En els contractes
d’arrendament de les peces de terra sempre s’especifica les condicions en que
s’haurà de cultivar, el que s’hi haurà de plantar i com s’han de portar les
terres. Aquests condicionants establerts sempre per l’amo per a que la terra no
perdés valor, ens posen sobre la taula un model de pagesia preocupada
enormement per la terra, expressada amb un gran respecte i amor cap a ella i
que es manifesta en la fórmula de tenir compte d’ella “segons costum del
país”
Entre les premisses
dels contractes a muntanya generalment es fixen les condicions en que s’han de conduir les aigües
pluvials per a que no s’erosioni el sòl:
El Marcè ó sus
sucesores deberan cultivar la mencionada porción de terreno á uso y costumbre
del pais, arándola entre los meses de Febrero y Marzo y desortijándola majancá entre los de Marzo y Junio de cada
año, enterrando en la finca todos los sarmientos y haciendo lo que en el pais
se conoce con el nombre de Paradas[28], siempre que fuese
necesario ...
Será obligación del
parcero hacer en la porción de la finca cedida, las veredas ó rasas necesarias
para la buena conducción de las aguas pluviales, debiendo cuidar de
cosnervarlas libres y en buen stado, á fin de que no se perjudique la finca. En
caso de originarse perjuicios por su desidia, será responsable de los mismos[29].
En algunes finques de
cultiu s’hi excavaven pous[30]
i a partir d’un safareig hi havia petites canalitzacions que portaven aigua als
plans on es cultivaven horts (figura 7).
Figura 7. Pou i safareig de l'hort de cal Manel
del Rutllat (P-21)
|
·
Canalitzacions
Al voltant dels massos més importants encara hi podem
trobar canalitzacions que guanyen distàncies i desnivell importants.
S’utilitzaven per a portar aigua als massos i per a regar els plans que hi
havia al voltant. En general són recs construits amb totxos de ceràmica,
coberts i amb teula esmaltada en l’interior. Actualment en molts racons del
recorregut encara els podem veure entre marges de vinyes i al costat del camí.
En els anys 80 del segle XX, en algunes d’elles s’hi instalaven tubs de goma
PVC que permetien l’utilització sense pèrdues d’aigua.
Figura 8.
Fragments de les canalitzacions de Can Bonet i
de Can Molins en l'actualitat.
Les
principals canalitzacions del nostre terme eren:
o
Les canalitzacions de can Molins, una de 610
m. (C-1), amb inici a la Mina la font del Canari (Mi-1 i F-16) i que omplia un
petita mina davant de la masia, abans de recarregar una gran bassa i els
safareigs, i l’altra de 300 m. (C-2),que neix a la Font de Bardina (F-17), donava
aigua a diverses cases (que pagaven les plomes
que consumien) i horts del Poble Sec per abocar finalment a la masia. Ambdues
desaparegudes parcialment,
o
La canalització de can Bonet, de 225 m., i desapareguda
parcialment (C-3), amb inici al pou de Bardina (P-26), en la que podem trobar
un aqüeducte de 5 ulls i un de 1,
o
les canalitzacions de cal Fuster, de 310 m.
(C-4), que començava en una resclosa de la riera de les Comes (R-1), desapareguda, que donava aigua al Trull de
cal Pòlit i als llogaters de cal Fuster (ca l’Atzaverot i cal Cacac), per
acabar als safareigs de la casa principal, i la canal de de 900 m. (C-5), desapareguda
gairebé sencera, que s’iniciava a la mateixa riera en un punt prop de la Font
de la Camagriga (F-13),
o
la canalització de can Colomer de les Valls,
d’uns 200 m., i desapareguda gairebé sencera (C-6), que començava a la Mina de
can Colomer de les Valls (Mi-5), arribava a la masia i als horts del pla,
o
la canalització de can Mas, d’uns 200 mts., i
desapareguda gairebé sencera (C-7), que captava l’aigua de la resclosa de can
Mas (R-2) i regava el pla de can Mas,
o
la canalització de can Tallada, d’uns 200
mts., i desapareguda gairebé sencera (C-8), que començava a la Font de can
Tallada (F-26).
·
Mines d’aigua
Trobem mines d’aigua relacionades
sempre amb les canalitzacions de les masies. Des d’elles s’obtenia aigua per
degoteig de les parets, que s’anava canalitzant en el mig del túnel i es
portava mitjançant una canal fins al punt on s’utilitzaria l’aigua.
o
Mi-1. Mina de la font del Canari, amb una
porta i una galeria ampla de totxo. No es recta i gira cap a la dreta on només
està excavada (sense parets, tot i que en el fons una canal de totxo canalitza
l’aigua fins a la font del Canari i a l’inici de la canalització llarga de can
Molins. Al final sembla com si s’hagués quedat a mig excavar. Té uns 15 m. de
profunditat. (Figura 9).
o
|
Figura 9. Mina de la Font del Canari
|
o
Mi-3. Mina de l’hort de cal Fèlix, tenia dues
galeries de totxo, amb volta catalana, era curta i portava aigua només a l’hort
que li dóna nom. Tenia uns 25 m. i va quedar enterrada al construir la nova
escola de Sant Climent.
o
Mi-4 mina de can Tallada. Coneguda a Viladecans
com la Mina dels Modolell, de 2.900 mts.
desapareguda parcialment,
o
Mi-5. Mina de can Colomer de les Valls, que està
situada més amunt de l’era de la masia i dins d’un torrent. És una mina baixa,
amb les parets de niconella fins a mitja alçada i de totxo en la part superior.
El sostre és de volta catalana. A la part final les parets són de la pedra i encara s’hi veuen els senyals de
l’excavació. Té un s 30 m. de profunditat i una petita xemeneia que surt al
costat del camí. (Figura 11),
o
Mi-6. Mina de can Colomer dels Escarabats,
donava aigua a la masia des del torrent que té a ponent amb una petita
canalització. Té uns 20 m. De llargada.
o
|
Figura 11. Mina de can Colomer de les Valls.
|
·
Les
fonts
Des d’antic es coneixen un nombre important de fonts en el
terme de Sant Climent. De ben segur que les fonts que es troben al costat de
les masies tenen molt a veure amb la seva construcció i amb la seva història.
La més antiga que hem trobat documentada és la font del
Portuguès (F-12), que es troba gairebé dalt de tot de la Costa Fustera per la
vessant de migjorn i dins d’una balma que aguanten tres grans niconelles i amb
un banc de pedra a cada costat. Sobre de la sortida d’aigua hi ha un gravat en
pedra vermella d’un cor i una creu i una inscripció que diu:
Jesús, Maria
1791
Camderros
Davant, en
cada les tres feixes que hi ha sota, seguint el nivell de la muntanya, hi ha un
aljub que emmagatzemava l’aigua de la font. Es connectaven amb tubs de
ceràmica. En un d’aquest dipòsits hi podem llegir “1787”. Segons la llegenda,
la font del Portuguès, fa referència i rep el nom de Cistòfor Colom, que hi va
beure aigua i va dir que era la millor que havia provat mai.
Actualment es
coneixen 27 fonts:
·
font del Gaietà (F-1)
·
font de l’Estudiant (F-2)
·
font Seca (F-3)
·
font del Pastoret (F-4)
·
font del Manamora (F-5)
·
font de can Vallirana (F-6)
·
font de cal Sic (F-7)
·
font de ca la Sibina (F-8)
·
|
Figura13. Font de la Camagriga.2014.
|
·
font de can Colomer dels Escarbats 1 (F-10)
·
font
del Portuguès (F-11)
·
font del Diamant (F-12)
·
font de la Camagriga (F-13) (figura 13)
·
font del Guineu o del Coco (F-14)
·
font del Rector (F-15)
·
font del Canari (F-16)
·
font de Bardina (F-17)
·
font del Bertroldo (F-18)
·
|
Figura 14. font de can Riera Vell. Fotografia
Isa Feu.
|
·
font de la Casereta (F-20)
·
font de can Mas (F-21)
·
font de les Saleres (F-22)
·
font dels Escolans o del Pedrals (F-23)
·
font Encantada (F-24)
·
font de can Riera Vell (F-25), figura 14)
·
font de can Tallada 1 (F-26)
·
font de can Tallada 2 (F-27)
En la documentació que hem pogut
consultar, hi ha 4 fonts que no s’han localitzat o que corresponen a alguna de
les citades, amb un altre nom i que no podem relacionar: la font Acreditada, la
de Fontanells, la dels Llorers i la font
de’n Porres[32].
En el primer terç del segle XX, Sant Climent va tenir certa
fama per les aigües o aquesta és la imatge que des de l’Ajuntament se’n volia difondre:
SAN CLEMENTE DEL LLOBREGAT. A pesar del calor asfixiante que desde hace
muchos días se siente en esta pintoresca población, son en gran número los que,
huyendo de la capital, vienen a engrosar la colonia veraniega que invade las
numerosas fuentes frescas que brotan de las primeras montañas que en el bajo
Llobregat se encuentran.[33]
SAN CLEMENTE DEL LLOBREGAT. … Del nuevo Ayuntamiento espera todo el
vecindario una labor positiva en todos los órdenes de su incumbencia y de un
modo especial en la higiene, afirmando y
embellecimiento de las calles; ya que esta población por sus productos
agrícolas de óptima calidad, excelente clima, abundantes y buenas aguas, abundante
y variada flora, panorama ideal y proximidad a la capital; es de creer será
visitadísima por turistas nacionales y extranjeros,
que acudirán a Barcelona con motivo de la próxima Exposición internacional.[34]
·
Recuperació
de la Font del Rector
Des del primer moment que es va plantejar aquest estudi,
es va decidir intentar recuperar alguna de les fonts perdudes del terme. La font del Rector, al costat de l’església,
amb història i molts records per a tothom, deseguida va ser l’objecte d’aquesta
recerca.
Se sabia on era, però les torrentades, la runa abocada i
un sarguessar imponent no permetia situar-la exactament. Una vegada descoberta
la paret de la mina, darrera de l’herbam, es va procedir a segar els sarguessos
i netejar la zona de vegetació. Des de la paret oberta es veia la mina plena
d’aigua. La font havia d’estar un parell de metres per sota del sól que estàvem
trepitjant. Després de picar força amb el pic i de treure molts cabaços de
terra, s’han trobat vuit graons i dos replans de totxo, dos bancs laterals de
pedra, una reixa de ferro sobre la sortida d’aigua de la font, les reajoles
gastades pels càntirs i la canal de ceràmica per on desaiguava la font, ara un
metre i mig per sota del nivell del torrent de cal Marí.
Figura
15. Treballs de recuperació de la Font del Rector. Estiu de 2014.
Els propers
treballs han de netejar el desaigua i portar-lo fins al punt del torrent en
que, pel desnivell, sigui possible desaiguar. S’han de consolidar les parets i els sòls, netejar els voltants de
vegetació i buidar les aportacions que el torrent ha anat fent al voltant de la
font i la runa que s’hi ha abocat, fins a trobar els bancs de pedra que hi
havia antigament.
·
Molins de pales i els seus pous
|
Figura 16. Molí de cal Metge. A la dreta, es pot
veure la riera de Sant Climent que s'utilizava com a camí. Anys 20 del
segle XX. Fotografia de Caien Fornés.
|
o
M-1 molí de cal Metge, de torre rodona, que
es conserva força bé, la roda es troba en mal estat i hi falten moltes pales (figura
16) ,
o
M-2 Molí de ca l’Esquerrà, amb una torre
rodona molt alta i desaparegut en els anys 70 del segle XX, pel perill que
suposava per a la canalla que s’hi enfilava,
o
M-3 molí de cal Pepet Bufó o cal Drets.
Aquest molí té una torre rodona molt alta que en el seu interior feia de
dipòsit de l’aigua que s’extreia. La torre d’obra es conserva perfectament però
la metàl·lica que aguantava el molí està molt deteriorada i no queda ni la roda
que aguantava les pales,
o
M-4 molí de la torre de Montserrat, de torre
petita i ben conservada, l’estructura metàl·lica té alguns adorns, però la roda
i les pales es troben en mal estat,
o
M-5 molí de cal Sans, només en queda la torre
quadrada que servia de base,
o
M-6 molí de cal senyor Carol, desaparegut en
els anys 70 del segle XX,
o
M-7 molí de la Torre de Fusta, d’estructura
metàl·lica i desaparegut.
·
La Bugada.
A Sant Climent la bugada s’acostumava
a fer en el alguns racons de la riera, quan hi havia prou aigua, i en alguns
safareigs privats que s’utilitzaven de manera pública.
o
El gorg de cal Pastoret, als Hortets, a la
riera de les Comes,
o
|
Figura 17. Dones rentant a la riera. Anys 20 del segle XX. (AGF).
|
o
El gorg de la roca de can Bonet, al final del
torrent de Bardina, al Poble Sec
Es rentava amb el sabó que es feia a
la mateixa casa, barrejant l’oli reutilitzat amb sosa càustica. Amb la roba
blanca s’utilitzava la “terra d’escudella” feta de les cendres de la llar de
foc, que s’utilitzaven per blanquejar la roba abans de que l’ús del llegiu es
va fer general. I s’estenia sobre de les atzavares, joncs o dels arbustos
propers per que el sol acabés
d’emblanquir la roba.
Quant a la cendra, és posava la roba
blanca en un cubell que tenia un forat, que anomenaven “pixaner”, a la part
baixa per buidar l’aigua. Es cobria el cubell amb un drap de fil i damunt es
posaven les cendres i mica en mica anaven tirant aigua calenta per sobre .
L’aigua es filtrava per la roba i és recollia
pel forat en un altre cubell. De nou s’escalfava i un cop calenta és
tornava ha vessar damunt les cendres un altre vegada i així repetien aquesta
operació una bona estona fins dissoldre tota la part soluble de la cendra.
L’òxid de potassi que duu la cendra, és
transforma amb l’aigua en hidròxid de potassi o potassa que serveix per
blanquejar.
Pel que fa als safareigs, al nostre
poble tots eren en casals i horts de propietat privada. En la majoria d’ells, l’aigua
s’obtenia dels pous que tenien al costat, però en el cas del safareig de Bardina,
l’aigua s’agafava de la canalització de can Molins i en el de cal Fuster de la
que venia des dels Hortets.
Els safareigs que s’utilitzaven per a
rentar roba fins després de la primera meitat
del segle XX eren :
·
Els safareigs de cal Sastre i de cal
Pirri, actualment desapareguts i d’ús
privat,
·
El safareig de cal Premes, de cal Serafí i de
cal Bieló, desapareguts, però que s’utilitzaven de manera pública després de
pagar per a fer-hi la bugada,
o
El safareig de cal Fuster, també desaparegut,
que era privat, però que es va confiscar entre els anys 1936 i 1939 i per a la
seva utilització pública.
o
El
safareig de can Molins i el de la Casa Nova, que eren privats i encara es poden
veure,
o
safareig de Bardina (figura 18), on les dones
del Poble Sec acostumaven a anar a rentar
|
Figura 18. Dones rentant al safareig de Bardina. Anys 40 del segle XX. (AGF).
|
·
Conclusió
Amb aquest estudi volem recuperar la
memòria de l’aigua en el nostre municipi. Presentem una visió molt general de
les valls, rieres i torrents i de tots els elements antròpics i socials que hem
pogut recuperar directament o del record de tots els nostres col·laboradors.
Sens dubte, el pas del Camí Ral des de
Barcelona cap al Sud per un indret on les rieres, torrents i fonts asseguraven
l’aigua durant tot l’any, és fonamental per a l’aparició de les cases i l’església
que formaran Sant Climent; la farga i el molí fariner ho seran tan per a
l’assentament en el segle XI com la configuració dels seus vessants en
l’expansió de les vinyes dels segle XVII i XVIII.
La majoria de
les 26 fonts localitzades es troben en finques privades i el seu tancament ha
portat a perdre’n la utilització com a indrets de passejada o berenada com
abans. D’altres han quedat oblidades i cobertes de matolls, arbres caiguts o
colgades de sediments. I una mínima part continuen omplin càntirs, quan tenen
aigua i algú en neteja el dipòsit.
Fer el llistat de fonts del nostre
terme ens ha permès visualitzar la seva
riquesa i la tradició del món de l’aigua a Sant Climent. Ens ha agradat molt
poder explicar el perquè del nom d’una font com la del Portuguès o relacionar
la Font Encantada amb les dotzenes d’Encantades (i les seves llegendes!) que hi
ha per tot el país. Però l’objectiu no ha de ser només obtenir una relació, una
localització i un número concret de fonts, hauríem de ser capaços de
recuperar-les. Al plantejar-nos l’excavació d’una font com la del Rector, no
pretenem només documentar-la. La volem recuperar per al seu ús públic.
Hem pogut fer una relació de pous, de
canalitzacions i de mines d’aigua de les que havíem sentit parlar mil vegades,
però que sovint se’n desconeixia la ubicació concreta. Gràcies a tots els que
han col·laborat en aquest treball hem recuperat el records del Salt del Fulquet o del gorg de can Riera
Vell on de canalla tots ens havíem banyat o la memòria dels pagesos que
rentaven manats de ceba al pas de la
riera per davant de casa.
Aquest és un estudi obert, que ha de
créixer (i corregir-se) amb noves aportacions. Un dels pròxims objectius és
elaborar un mapa de les cases amb pou en els carrers de Sant Climent.
La pèrdua d’aquest racons en les
rieres, dels jocs i les feines que s’hi feien i del record de les fonts, suposa la desaparició d’un patrimoni
històric, natural, urbanístic i moral que ha acompanyat a aquest poble des de
fa més de mil anys.
L’aigua sempre és protagonista en la nostra història i
el territori i les persones la gaudim i la patim com arribi. El record dels
gran aiguats, la destrossa d’aquella rierada, la bassa on ens banyàvem de
petits omplen la nostra memòria. I si encara féssim la bugada a la riera, ben
segur que en faríem safareig.
Aquest estudi no hagués estat possible sense la
inestimable ajuda de:
Dolors Baquès, Judith
Berguedà, Àngel Bosch, Jaume Campamà, Climent Campamà, Cristina Carreres, Montserrat Campderrós,
Joana Comas, Brugués Comas, Quimet Condeminas, EPA Disseny S.L., Joan Espinosa,
Jaume Esteve, Núria Feu, Lola Feu, Isa Feu, Caien Fornés, Maria Fulquet, Anna Galan, Miquel
Gelabert, Montserrat Gelabert, Maria Ginesta, Sebastià Herreros, Jaume
Lligadas, Teresa Llopart, Agustina Llopart, Pere Llussà, Maria Marcè, Joan Marieges, Carme Marieges,
Llorenç Mas, Núria Mas, Jaume Martí, Jaume Mateu, Antonio Medina, Elisa Molins, Josep Molins, Jordi Molinos, Jordi Mulet, Montserrat Mestre, Pere Millat, Pepeta Millat,
Climent de cal Modest, Antonieta Nomen, Joan Pausas, Roser Pausas, Antonieta de
cal Penya, Rosa Raventós, Jaume Riera, Pere Sadurní, Antònia Salisachs, Fèlix
Salud, Maria José Silva, Armando Termens, Rosa Tomàs, família de cal Ton, Lluís
Torroella, Agustí Tugas, Pepeta Tugas, Francesc Vendrell, Marià Vendrell, Jaume
Vendrell Bonet, Arnau Vendrell i Josep Vendrell.
·
Bibliografia
Arxiu
Municipal de Sant Climent de Llobregat (AMSCLL).
CAMPMANY, J. Sant Climent de Llobregat a l’edat mitjana.
Toponímia, camins principals i morfologia urbana. Tercera versió. Centre d’estudis de Gavà.2010.
CODINA,J. MORAN,J. i RENOM,M. El Baix Llobregat el 1789. Respostes al
qüestionari de Francisco de Zamora. Pàg. 231. Curial Edicions Catalanes.
Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 1992.
DE BOFARULL, F. El castillo y la baronía de Aramprunyà. Imprenta de Henrich y Cia.
Barcelona. 1911.
FELIU,G
(i altres). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramon Borrell a Ramon
Berenguer I. 704. Fundació Noguera.
Barcelona. 1999 .FORT, J. Història de Sant Climent de Llobregat. Arxiu Marià de
Sant Climent, Sant Climent de Ll. 1981.
GALLEGOS, M.B. Excursió
a Sant Climent de Llobregat i a Torrelles. Butlletí de l’Associació
d’Excursions Catalana. Tom III, any 1881.
GOICOECHEA, M. El Pagès Poeta. Joan Diví i
Borràs de Sant Climent. Biblioteca Popular. Sant Boi. 1963.
MONNET, N. I TAPIA, M.C. Històries de dones i homes rentant roba: dels
safareigs públics a les bugaderies autoservei. Barcelona. 2010.
MARTI, G. Anàlisi econòmica de 8
pobles al voltant de l’Eramprunya a 1879. IV Trobada d’Estudiosos i Centres
d’Estudi d’ERamprunyà. Castelldefels. 2011.
Rius, j. Cartulario de “Sant Cugat” del Vallès. Editat per Mons.
José Rius. CSIC. Barcelona 1947.
SANAHUJA
I TORRES, D. El territori d’Eramprunyà
entre els segles X-XVI. Rubricatum , Revista del Museu de Gavà.n.3. Gavà.
2002.VENDRELL,J. Arxiu de ca l’Aleix. Sant Climent de Llobregat. 2010.
VENDRELL,J.
Arxiu de ca l’Aleix. Sant Climent de
Llobregat. 2010
VIDAL, J. Molins
de vent i molins de ramell a Campos. Impremta Adrover. Campos. 1997.
Xarxa:
http://www20.gencat.cat/docs/DAR/MN_Medi_natural/MN14_Inventari_zones_humides/Documents/Llobregat/Fitxers_estatics/08001103_riera_sant_climent.pdf
http://hemeroteca.lavanguardia.com/
[1]http://www20.gencat.cat/docs/DAR/MN_Medi_natural/MN14_Inventari_zones_humides/Documents/Llobregat/Fitxers_estatics/08001103_riera_sant_climent.pdf
[2] CODINA,J. MORAN,J. i RENOM,M. El
Baix Llobregat el 1789. Respostes al qüestionari de Francisco de Zamora.
Pàg. 231. Curial Edicions Catalanes. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
1992.
[3] MARTI, G. Anàlisi econòmica de 8 pobles al voltant de l’Eramprunya a
1879. IV Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudi d’ERamprunyà. Castelldefels.
2011.
[4] CODINA,J. MORAN,J. i RENOM, M. Op.
cit.,. Pàg. 231.
[5] A un quart
d’hora de San Climent, y en lo terme anomenat Buscaróns, hi ha un pont natural
format per las aiguas de un torrent que desemboca en la riera de Carol. Las
aiguas de aquest torrent en una de sas avingudas socavaren una vinya, deixant
aquesta en l’aire y passant per dessota de ella. Mirat aquest pont desde la
part de la riera, presenta un aspecte sorprenent: té uns 80 pams de alsada per
40 d’amplada. Quan plou, las rocas y arbustos que rodeijan aquest pont se
transforman en una veritable y magnífica cascada. M.B.
GALLEGOS. Excursió a Sant Climent de Llobregat i a Torrelles. Butlletí de
l’Associació d’Excursions Catalana. Tom III, any 1881.
[6] En les respostes al Qüestionari de Francisco de Zamora de 1789, Miquel
molins diu que a Sant Climent hi havia 4 forns de totxos. CODINA,J. MORAN,J. i
RENOM,M. El Baix Llobregat el 1789. Respostes al qüestionari de Francisco de
Zamora. Cural Edicions Catalanes. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 1992.
[7] FELIU,G (i altres). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona
de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I. 704.
Fundació Noguera. Barcelona. 1999 .
[8] ACA, pergamí 383 de Ramon Berenguer I i de Bofarull, F. El castillo y la baronía de Aramprunyà.
Imprenta de Henrich y Cia. Barcelona. 1911.
[9] SANAHUJA I TORRES, D. El
territori d’Eramprunyà entre els segles X-XVI. Rubricatum , Revista del
Museu de Gavà.n.3. Gavà. 2002.
[10] CAMPMANY,J. Sant Climent de
Llobregat a l’Edat Mitjana. Toponímia, Camins principals i morfologia urbana. Centre
d’Estudis de Gavà. 2010.
[11] CODINA,J. MORAN,J. i RENOM, M. op. cit.,. Pàg. 231.
[12] Rius, j. Cartulario de “Sant Cugat” del Vallès. Editat per Mons. José Rius. CSIC. Barcelona
1947.
[13] CAMPMANY, J. op.cit., referent a APSCL, Llibre d’establiments de Jaume Marc
IV, f. 120, confessió de Sibila, muller d’Antoni Mayol
[14] CODINA,J. MORAN,J. i RENOM, M. op.cit.,. Pàg. 233.
[15] L’article de Josep Campmany fa referència a la tesi doctoral de Dolors
Sanahuja, publicada en una edició abreujada i mencionada anteriorment.
[16] Rius, J. op.cit.,
Vol. II. CSIC. Barcelona. 1947. Testament de Bardina, doc. 611, any
1058.
[17] Jordi Moners va estudiar la Masia de Can Molins i va poder consultar
l’important arxiu que la propietat mantenia des d’antic i que actualment està
desaparegut. Podeu llegir el seu informa
a http://mesde1000.blogspot.com.es/
[18] Rius, J. op.cit.,
Vol. II. CSIC. Barcelona. 1947. Testament de Bardina, doc. 92, any 970.
[19]S’anomenava carrer Major tot el pas del Camí Ral per el nucli urbà, des
de la riera de Sant Climent fins al Pedró. Actualment, en la seva part baixa,
el carrer continua reben aquest nom , però a partir de la Plaça de Francesc
Macià es coneix com a carrer de l’Església.
[20] Niconella, nom amb que es coneix la llicorella a Sant Climent.
[21] Per veure el creixement de Sant Climent, es pot consultar CAMPMANY, J.
Sant Climent de Llobregat a l’edat
mitjana. Toponímia, camins principals i morfologia urbana. Tercera versió. Centre
d’Estudis de Gavà. 2010.
[22] CODINA,J. MORAN,J. i RENOM,M. op.cit.
Curial Edicions Catalanes. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 1992.
[23] Tres carrers van implantar-se /
molt drets i molt eixamplats:/a l’estiu molt ventilosos,/ a l’hivern
assolellats. Aquest versos són
l’inici d’un poema titulat El progrés de
Sant Climent del Pagès Poeta que descriu la construcció del Poble Sec.
GOICOCHEA, M, El Pagès Poeta. Joan Diví i
Borràs de Sant Climent. Biblioteca Popular. Sant Boi. 1963.
[24] 4ª Las aguas pluviales que recoja la finca, se
conducirán por el interior de la pared
de la fachada de la referida casa; prohibiendose acuterlos por teja ó canalones
al piso de la propia calle. Las agua sucias que provengan de la propiedad, el
intersado está obligado á consumirlas dentro de ella, dirigiendolas á pozo
sumideros que no tengan comunicación con la calle. Arxiu Vendrell i Marieges. Doc. N. 24.1889. Permís per a la construcció d’una casa en el
carrer de Sant Pere a Joan Vendrell i Monserrat
[25] Arxiu Municipal de Sant Climent de Llobregat (AMSCLL). 28/09/1966. Carta al Sr. Dr. Gerente de la Compañia de
Aguas de Barcelona. Correspondència de sortida. LLIG. 314.
[26] AMSCLL. Expediente
Abastecimiento de Aguas y Saneamiento. 1968. LLIG. 693.
[27] AMSCLL. Informe sobre el abastecimiento público de agua de San
Clemente de Llobregat. Ministerio de la Gobernación. Dirección General de Sanidad.
Barcelona. 1967. LLIG. 693.
[28] En aquest cas, la
Parada correspondria als crestalls que es feien a les vinyes
amb sarments i terra, per a conduir l’aigua cap als torrents.
[29] VENDRELL,J. Arxiu de ca l’Aleix. Sant Climent de
Llobregat. 2010. DOC. 36. 29/10/1899. Contracte de lloguer d’una peça de terra
a “l’umbril de can Mas” de Clara
Munné y Pascual a Rafael Marcè i Valls.
[30] Veure el póster Mapa
de les aigues hisòriques i actuals en el terme de Sant Climent de Llobregat,
presentat
en aquestes mateixes jornades.
[31] Jaume Vendrell Bonet.
[32] Hem conegut les fonts dels Llorers i la de’n Porres gràcies a les
notes del treball La mina dels Modolell i
la primera font pública de Viladecans que ens ha fet arribar Jaume Lligades. Una d’aquestes dues fonts
sens dubte, és la font Encantada (F-24), també anomenada en el segle XIX Font de’n Riera, segons podem veure en
la comunicació de Sebastià Herreros presentada en aquesta VII Jornada.
