CONTES DE LA HISTÒRIA. N. 4. ARXIUS PERDUTS

El cap de la secció “Coses de la vida” del meu diari, va decidir putejar-me més, i enviar-me a Salamanca: “Fa temps que no és parla dels famosos Arxius; ha veure si en fas un bon reportatge”, em va llençar, amb un bitllet de tren amb data del mateix dia. Un pesat i xafogós viatge al costat del que devia ser un diputat conservador, m’hi va conduir. Un cop allà vaig tenir el de sempre: els funcionaris estan fins als collons de l’assumpte, pel carrer la gent diu que “nadie se los va a llevar nada más i les obligaremos a devolver lo que es nuestro”, i el delegat de cultura de l’ajuntament, fart dels periodistes catalans, no vol fer declaracions. Vaja …que tot continuava igual. Cansat d’asseure el cul en un dels bars de la plaça del “La Merced” vaig decidir passar l’última tarda al famós “Archivo”, i sense idea de que havia de fer, vaig posar-me a buscar, per curiositat, fitxes amb els meus cognoms: Garcia i Bartomeu. Ben aviat vaig desestimar “Garcia” per l’abundància d’entrades que hi havia. Per fer justícia al meu pare, vaig buscar el cognom de la meva àvia: Baigol. Se’m van aparèixer dues fitxes:: una sense cap més identificació i l’altra amb el nom “Pedro”. El cor em va fer un bot davant el que podia ser el meu oncle avi, i del que tant n’havia sentit parlar al meu pare. El funcionari em va portar la carpeta amb cara avorrida i sense fer cap pregunta. Jo tremolava d’emoció. Només hi havia algunes notes (indesxifrables), el carnet del POUM, una mena de diari del que en prou feines vaig entendre i que em va semblar escrit en italià i un llibre: “El poema de la Rosa als llavis” de Salvat Papasseit. D’entre les seves pàgines em van saltar quatre fulls molt ben aplegats que no vaig dubtar en posar-me a la meva carpeta davant de la mirada endormiscada dels arxivers. CONTINUAR ...