Quan fa escassament tres setmanes em van convidar per parlar, en la seva Festa Major, de la història d’aquest poble, en principi vaig defugir l’honrosa invitació, perquè el cap em deia que no podia ni devia acceptar-la per moltes i poderoses raons.
Per el temps tant limitat que em quedava; perquè, essent un tema reservat exclusivament per investigadors, heu de comprendre que fa falta molt de temps i paciència; perquè una conferència de tipus històric no s’improvisa i, menys encara, quan ha de tractar d’un tema tan concret com una història local completament inèdita.
L’any passat vaig llegir a Viladecans, també a la Festa Major, una conferència que era el resultat d’un any de treball que encara no he interromput. I per estar tan íntimament relacionada amb la de Sant Climent, com ho pot estar un fill al seu pare, fins el punt de que no es podrà mai prescindir de Sant Climent si es vol arribar a conèixer i escriure la història de Viladecans; per això, i únicament per això, podia acceptar la invitació.
I per últim, m’haureu de perdonar, que repeteixi conceptes abocats i us parli, potser massa vegades, del nostre poble veí.
Tenia, per altra part, un deute de gratitud pendent amb el vostre amatent prevere, que sempre m’ha donat tota mena de facilitats per a treballar en el ric Arxiu Parroquial. I ho vaig fer arrossegat per l’entusiasme i desinterès del Sr. Manel Pascual, ànima i organitzador d’aquesta Festa.
Antiguitat de Sant Climent
És molt difícil, per no dir impossible, precisar amb exactitud la data de la seva fundació. Però si que es pot afirmar, sense por a equivocar-se, que la seva existència data de molt segles.
El document més antic que avui en dia tenim referent a Viladecans, porta data de juliol de 1143: “infra terminum de Villa de Canibus”, dins del terme de Viladecans. En el nostre afany per trobar nous testimonis, i més antics, vam trobar-ne un que té especial interès per vosaltres. És del Cartulari del Monestir de Sant Cugat del Vallès. És una còpia de la donació del Castell d’Eramprunyà, feta pel comte de Barcelona Ramon i la seva esposa Ermesenda al referit monestir. Té data de 29 d’abril de 1010. Al fixar els límits, diu entre d’altres coses: “ ... in terminum ereprugnanum, locum vocitatum castrum felix .... et in locum nominatum canis vallis sancti Clementis et in locum vocatum gavanum...” Traduït, diu: “el terme d’Eramprunyà en el lloc anomenat Castell Felix (Castelldefels) i en el lloc anomenat Vall del Gos de Sant Climent i en el lloc anomenat Gavà....”. No surt mencionat Viladecans, perquè no devia existir, al no oferir un lloc segur per habitar-lo, i només cita un “vallis canis” que podia ser l’explicació de Viladecans. En canvi apareix amb tota claredat escrit el lloc de Sant Climent, al ser un lloc protegit de manera natura entre les muntanyes, contra les irrupcions de corsaris àrabs, sobre tot abans de la conquesta de les Balears, veritable niu de pirates; dels que la primera víctima era el Pla del Llobregat.
Relacions de dependència entre Viladecans i Sant Climent
Sovint haureu sentit a dir que Viladecans, antigament fins els segle XVIII, depenia en tot de Sant Climent. També s’ha dit que els climentons van ser els primers pobladors i, com a tals, els fundadors de Viladecans. Respecte a aquesta segona afirmació, sembla que podria acceptar-se i és cosa lògica. Doncs hem de suposar que, a mida que la Reconquesta avançava i oferia el pla del Llobregat més garanties de seguretat, es podrien haver posat en cultiu les seves terres ermes. I és natural que fossin els de Sant Climent, per ser els més pròxims, els que en major número les comencessin a roturar i com arrendataris d’un senyor, a fixar-se en elles. Semblant procés podem observar entre el Prat i Sant Boi.
Recolzant aquesta teoria, direm que la dinastia dels Burguès, senyors de Viladecans des de 1265 durant més de tres centúries, encara que descendents de Barcelona, van aconseguir fama i mèrits “el les muntanyes veïnes de Begues, a l’altre costat del riu Llobregat; on van formar un castell per defendre’s dels moros”, segons escriu Pedro Rigalt, autor d’un antic manuscrit d’Heràldica catalana i que guardava el A.H.C.B.
Així de Sant Climent procedirien les famílies que paulatinament i sota la protecció i vassallatge d’un senyor s’anirien establint fins a formar un nucli reduït de població que donaria origen a la “Vila de Cans”.
Ara provarem amb documents històrics que Viladecans va conservar la seva independència civil, com a mínim des del segle XIII, com podem comprovar a l’aparèixer com una jurisdicció pròpia, diferent e independent de Sant Climent. Jaume I, per empenyorar-se o per successives donacions cedeix el senyoriu de Viladecans a quatre senyors diferents en poc més de 30 anys; i amb el senyoriu els concedeix el ple exercici de la jurisdicció civil i criminal.
En l’any 1327 es va donar la famosa sentència regia arbitral, dictada sobre el Nostre Puig de Montbaig, després anomenat Turó d’En Molins (avui Sant Ramon), sobre qüestions de llindars: entre Pere Marc, tresorer del rei Jaume II i senyor del castell d’Eramprunyà, i Francesc Burguès, senyor de Viladecans i altres. Després de reconèixer els arbitres, que Gavà, Viladecans i Torre Burgesa (Roja) queden incloses en el terme general d’Eramprunyà, no obstant tenen els seus termes propis, que s’assenyalaran amb fites.
Però si no n’hi havia prou, l’Arxiu de la família Girona, posseïdora dels béns de la Baronia d’Eramprunyà, conserva el dictamen que van fer els experts nomenats per les Universitats de Sant Climent i de Viladecans per qüestió de pastures el 19 de setembre de 1676. Llegeixo textualment: “Vist los experts lo que devian veurer, decalren: 1er. Que de temps immemorials el lloch de Viladecans ha tengut sempre son batlle (que és el mateix que dir alcalde), jurats i Concell particular (és a dir, Ajuntament) diferent del de Sant Climent. Que son terme particular y que est rodat de fitas i mollons ... i que per çó dit lloch de Viladecans tenia son terme particular separat del de Sant Climent i de tot altre y que aixis lo terme de S.Cl. no incloïa dins si al de Viladecans...,”.
Pel contrari, en allò religió, es certa la dependència total de Viladecans amb respecte a la Parròquia de Sant Climent. Aquí havien d’acudir els de Viladecans per a la percepció dels Sagraments, per els enterraments, batejos i funerals. Molt interessant seria seguir el llarg procés, lluita si voleu, pacífica de més d’un segle, XVII i meitat del XVIII, sostinguda per Viladecans i contra l’oposició dels preveres de Sant Climent per considerar lesiva per a la seva parròquia la dita independència.
El 1610 trobem en l’Arxiu de la Catedral de Barcelona la primera sol·licitud dels poble de Viladecans dirigida al Cabild Capitular, del que depenia Sant Climent, per erigir església independent.
Totes les peticions en el mateix sentit (i en són moltíssimes) es funden en la distància que hi havia (mitja hora); en no existir altre camí que el de la riera de Sant Climent, que dificultava, sobretot en temps de pluja, el desplaçament. Així es morien molts nens sense batejar i gent gran que moria sense els sagraments. No podem resistir la temptació de llegir-vos un apartat dels molts que figuren en una instància que va fer el poble de Viladecans a la Cúria Romana, al veure desateses les seves peticions al Bisbe i al Capítol, per demanar llicència per a la construcció d’una església amb font baptismal i cementiri. Es conserva en l’Arxiu de la família Salas-Amat de Viladecans. I s’expressa així : sió que aportaven de dit poble a enterrar un cadàver en la dita parr. Fou tant repentinament lo sobrevenir de la dita riera aque foren precisats los que lo aportaven a escaparse fugint y la aigua sen aportá lo cadaver”. El relat no parla de la seva recuperació.
S’oposava també a aquesta segregació, el Capítol de Canonges de la Catedral de Barcelona, del que depenien la Parròquia de Sant Climent, des de molt antic, ja que, segons el document citat, “lo dit Capítol de Canonges percebeix o cobra la primícia de tots los fruits (que paguin delme) en dit terme de Viladecans, la qual importa uns anys ab altres mes de 400 ll. moneda barcelonesa”. I de ben segur deixaria de percebre-la, perquè a continuació, com diu el document : “com la primícia que pagan los pobles dega ser per la Administració de Sagraments y així a de servir pro sustentacione parrochi, apar molt just que de la que cobra dit Capítol de la Seu de Barcelona sia aplicada la porció competent pera dit effecte” que vol dir per a la nostra església.
Observem la reacció o posició dels de Viladecans davant aquesta doble oposició a la seva independència religiosa. En el “Llibre de Visites” d’aquesta parròqui, l’any 1658, es pot llegir: “Item mana a tots los de la quadra de V de C. Attés son batejats en la Parro. De S.Cl. que al menos los caps de casa acuden al Offici de Missa major lo dia de son Patró y les 4 festes anyals senyalades ... I perquè sen recorden y tengan major cuidado sels mana cumplir lo sobredit en pena de 1 ll. de cera per l’obra de la dita Parr. De Sant Climent”.
Tampoc eren massa puntuals en la presentació de comptes quan finalitzaven les seves Administracions els “obrers” de la capella de Sant Joan de Viladecans, i els de Ntra. Senyora de Sales, al prevere de Sant Climent i fins es negaven a presentar-li els llibres on figuraven els números. Diu: “... se diu y mana a dits jurats y obrers ensenyen y amostren lo dit llibre o llibres al Curat de Sant Climent” de 10 de novembre de 1683.
Aquest estat de les coses devia crear entre ambdós pobles, en el XVII, un clima no massa favorable a l’harmonia i al bon veinatge. Resulta còmica però eloqüent la nota que podem llegir en el mencionat llibre. Diu el Visitador el 1643: “attes que quant se a de fer alguna fossa per enterrar los aque se moran en Viladecans, los de Sant Climent no volan dexar magall, cavech y pala, mana al obrer que aplega en la capella de Sant Joan de Viladecans per la obra de Sant Climent, que dels dinés de dita obra compre dites eynes” etc ...
En aquest fet es deuen fonamentar els que sostenen la dependència absoluta de Viladecans, perquè sempre, i sobre tot en l’Edat Mitjana, tot allò religiós és el la qüestió principal en un poble. I com que, fins i tot, havien d’anar a Sant Climent per a fer testament (el prevere feia de notari) es pot comprendre el que representa aquesta afirmació.
Aquesta situació durarà fins el 1746, en que, per decret pontifici, Viladecans va ser reconegut com a parròquia independent.
Sant Climent en l’Edat Mitjana. La seva importància.
En el règim feudal imperant, el nostre poble va dependre durant tot el període medieval del castell d’Eramprunyà, que va estar sota el domini directe de la Corona Comtal fins l’any 1323, en que Jaume II, necessitat de diner per a la conquesta de les illes de Sardenya i Còrsega, el va vendre al seu tresorer Pere Marc, amb tot el seu extens terme jurisdiccional, en lliure i franc alou pel preu de 120.000 sous barcelonins, i tot, amb caràcter perpetu i hereditari. Així fa camí Sant Climent amb el Castell d’Eramprunyà, seguint la seva història i alt-i-baixos.
De ben segur més d’un de vostès deu haver tingut la curiositat de saber el pes demogràfic de Sant Climent en aquesta època. Afortunadament els puc complaure perquè conservem el cens més antic de Catalunya, ordenat el 1359, en temps del rei Pere IV. I amb aquestes dades podem donar amb força exactitud el número dels seus habitants.
Dins dels “Fochs ciutadans” hi figura Sant Climent. “Foch” equival a “llar”, a una família. I el nostre poble formava part “dels fochs ciutadans” o sigui de Barcelona, perquè els límits jurisdiccionals de la ciutat comtal abarcaven des de Montgat fins a Castelldefels. En aquest cens hi figura Sant Climent amb 20 “fochs de esglesia i 32 de Mn. Jaume Marc (senyô de Aramprunyà)”, en total 52 focs. Si hi contem una mitjana de 5 persones per foc, obtindríem una població de 260 habitants.
Insignificant, em direu; però no era així en aquells temps, i us ho demostraré en comparació amb els pobles veïns: Viladecans “den Francesch Burgués” tenia 43 focs i la Torre Burguesa (avui Roja) 2 focs. Total, 45 focs, 7 menys que Sant Climent. “Gavà e la Pobla den Orta, qui son den Fransón Terre ... 37 fochs”, 15 menys que Sant Climent. Caastelldefels “den Berenguer de Relat, 31 fochs”, 21 menys. Només Sant Boi era una vila més poblada.
Podem afirmar que Sant Climent en el segle XIV, si parlem de població, figurava després de Sant Boi i anava per davant de Viladecans, Gavà i Castelldefels.De la importància de Sant Climent en parla el fet que, a pesar d’haver obtingut Pere Marc (senyor d’Eramprunyà), autorització el 1324 per celebrar Mercat els dimarts a la Roca, terme d’Eramprunyà, i convenint-li més la celebració del Mercat a Sant Climent, per considerar-lo més important i més ben situat estratègicament, va obtenir el privilegi de Pere IV, el 3 d’abril de 1338 per a celebrar-lo aquí o a la Roca, a la seva voluntat.
El senyor d’Eramprunyà tenia aquí la seva casa-palau, com ho prova l’acte d’homenatge que va rebre a la seva casa de Sant Climent Jaume Marc, del donzell Aymerich de Conit, snyor de la Sentiu, l’any 1352, en presència del Rector d’aquesta parròquia, Arnau de Casasaya, notari de la mateixa (Llibre de la Baronia, fol. 58).
Encara el 1661 existia la torre del Baró, segons podem llegir al Manual de Actes, fol. 119 d’aquesta arxiu particula: “... Francesch Monmany ... de son grat y certa siencia promet y se obliga en guardar una resta (empresonament) dins la casa dels Srs. Barons del castell de Aram. Y S.Cl. contuïda i edificada (diu calrament) dins lo lloch de S.Cl. No ens ha estat possible amb les proves documentals trobar la seva localització; encara que algunes veus autoritzades del poble afirmen que es trobava a la Plaça Major (?) i del que encara se’n conserven interessant vestigis (?).
El Bisbe Ponç de Gualba
Des que vaig començar les meves investigacions històriques sobre Viladecans, sempre m’ha cridat molt l’atenció un il·lustre personatge molt relacionat amb Sant Climent i Viladecans, el Bisbe Ponç de Gualba, un dels més preclars prelats, de més llarg i fecund pontificat, des de l’any 1302 fins al 1334. Promotor de la construcció de l’actual catedral, fundador de l’Arxiu de la Cúria, pedrera inesgotable de notícies per a qualsevol historiador. Va donar una sèrie de disposicions, que no m’atreveixo a detallar per a no cansar-vos, referents a les esglésies de Sant Climent, Viladecans i La Mare de Déu de Sales, preocupant-se per aquesta parròquia com per cap d’altra.
A més de demostrar el seu coneixement perfecte de la Parròquia, demostra certa predilecció i afecte per Sant Climent, com proven les seves estades en aquest poble, segurament per a reposar de la seva agitada vida.
Dissabte, 19 de setembre de 1304, retornant de Mallorca, on per motius de ser el Bisbe de Barcelona hi tenia un extens domini feudal, arriba a l’església de Sant Climent i s’hi va quedar fins el dilluns següent, en que va fer la seva entrada a Barcelona. El mateix anys, el 8 de desembre va tornar a Sant Climent, un dimarts i hi va estar fins el dissabte , en que va reprendre la seva visita pastoral.
Perquè aquest especial interès del Bisbe per Sant Climent, Viladecans i Sales?. I perquè eren tan freqüents les seves visites a Sant Climent?.
Mn. Josep Mas, il·lustre arxiver de la Catedral barcelonina, potser ens dona la solució en les seves “ Notes inèdites”: “Arrendament per dos anys fet per Ponç Gualba, sagristà de Mallorca, canonge de Barcelona i capellà de l’església de Sant Climent, diòcesi de Barcelona, a Guillem Argona, clergue y als seus . Los rèdits y eixides de dita capellania, per 13 ll.” Amb data de 1295.
És només una coincidència onomàstica i cronològica?. Recordem que va ser nomenat Bisbe de la Seu de Barcelona el 1302. No sembla que sigui el mateix personatge, Ponç de Gualba, sagristà de Mallorca, canonge de Barcelona i capellà de Sant Climent el 1295 i bisbe de Barcelona des de 1302? I confirma aquesta hipòtesi el que figura com a capellà de Sant Climent entre 1303 i 1331, Guillem de Cànoves “administrador o majordom del Bisbe Ponç”.
Per Sant Climent han passat, i fet nit, diferents reis. Podem trobar de l’ “Itinerari del Rei en Joan I”, en una carta datada el 14 de desembre de 1391, des de “l’Espital de Cervelló” (Olesa de Bonesvalls): “...nos anam demá menjar a Sent Climent e sopar e jaure a Sent Boy”.
L’1 de gener de 1392, el mateix rei escriu que sortirà demà de Vilafranca per sopar i dormir a l’hospital de Cervelló i dinar el dimecres a Sant Climent i sopar a Sant Boi.
Per últim l’itinerari que va seguir Martí l’Humà, essent encara Infant, per anar de Barcelona València, ens demostra que preferien passar per aquí (potser per fugir del perills de la costa). “Dilluns, 20 obre., lo senyor Infant partí de Ba. Aprés dinar e anà a sopar a S.Cl.. Dimarts 21, partí de Sant Climent y anà a diná a l’Espital de Cervelló, sopá e jaure a Vilafranca”.
Les nostres muntanyes, cobertes de frondosos boscos, eren molt apropiats per a la cacera. I de tots es coneguda l’afecció de sobirans i nobles en l’edat mitjana per aquest entreteniment. Amb la guerra i els torneigs constituïen gairebé l’única ocupació de tot senyor feudal.
Podem llegir que el 29 de març de 1392 el mencionat rei Joan I, es va dirigir per carta des de Sant Vicenç del Horts: “als fels nostres los batles e promens de Sent Boy, de Torrelles e de Sent Climent” per a la cacera del porc senglar, en els boscos de Torrelles en el mas d’En Ferrer Segarra.
La mateixa invitació es repeteix el 19 d’abril del mateix any.
L’Ermita de Sant Llorenç de les Canals. Devoció multisecular de Sant Climent a Sant Llorenç.
Seria imperdonable que avui, 10 d’agost, festivitat de l’invicte màrtir Sant Llorenç, en honor del qual aquest poble celebra aquestes esplendoroses Festes, no us parlés del vostre gloriós Co-patró, de la devoció tan sentida que sempre aquest poble l’hi ha professat. I donada aquesta devoció que veiem concretada i plasmada en la pedra de la seva ermita multisecular, monument medieval desaparegut per la incúria i l’abandonament dels homes, a aquesta ens referirem, a la Ermita de Sant Llorenç de les Canals. Històricament els seus moments d’esplendor i de decadència, que per tots va passar, tot i l’evidència que els seus devots van intentar mantenir en viu el culte del gloriós màrtir.
No arribem a entendre com una capella de tant de significat i tradició per a Sant Climent, arribés a desaparèixer, convertida en una pila de ruïnes i sense que deixés en prou feines en la memòria dels climentons la seva existència.
Van ser els treballs d’investigació als Arxius Diocesà i parroquial de D. Ramon Farrarós, amant i enamorat de Sant Climent, com tots els seus estiuejants, els que van descobrir no fa gaire temps, l’emplaçament de l’ermita en un lloc pintoresc en extrem. A tan benemèrit investigador devem bona part de la informació que utilitzarem per el desenvolupament d’aquest tema.
En els confins d’aquest terme municipal, a uns tres Quilòmetres de distància, passant per Can Bori, i prop de Can Tries, gairebé en el punt on convergeixen els límits de Sant Climent, Viladecans i Gavà, es va aixecar des de fa molts segles, una capella dedicada a Sant Llorenç, de notable importància, com ho demostra el fet de comptar amb una casa per a l’ermità.
No sabem la data de la seva construcció. Sense donar massa importància al document que vull citar (perquè exigeix un detingut estudi que no m’ha estat possible realitzar), no puc resistir la temptació de presentar-vos-el perquè, si realment es referís a la nostra ermita, seria sens dubte, el testimoni més antic i li donaria a la mateixa un indiscutible valor arqueològic. En l’obra “Marca Hispánica” escrita en el XVII per l’erudit arquebisbe de París Pere de la Marca, hi figura el trasllat d’una donació del rei Lotari al monestir de Sant Cugat del Vallès i que correspon al 988, i entre d’altres coses, diu: ... et usque ad castrum quod dicunt Felix cum ecclesiis ibidem fundatis, Ste Marie et Sti. Petri ... ecelsiam Sti Laurentii et ipsum montem quam dicunt Sti. Laurenti...” Tradueixo: “... i fins el castell que anomenen Fèlix (Castelldefels) amb les esglésies allà fundades, de Santa Maria y de Sant Pere ... l’església de Sant Llorenç i la mateixa muntanya que anomenen Sant Llorenç...”. Què aquest document parla de Castelldefels està molt clar i no m’estenc a provar-ho en honor a la brevetat. El que no hem pogut averiguar si prop d’aquest poble hi havia una capell i muntanya anomenats de Sant Llorenç. No seria estrany que es referís a la nostra ermita a pesar de la distància (que no és massa) que ens separa de Castelldefels, perquè en els documents de l’època es parla d’extensions i de terres de distància considerable amb molt pocs punts de referència. Així el 1002, dotze anys després, el papa Silvestre II confirma a l’abat Ot de Sant Cugat “lo alou de gavano y lo de Sales; dins lo terme de Castell Felix”.
Deixant per a un posterior estudi la validesa de l’anterior document, es pot afirmar, sense incórrer en l’error, que l’ermita de Sant Llorenç existia ja a començaments del segle XIV.
Mn. Mas resumeix una concessió de l’any 1319, feta pel Bisbe Ponç de Gualba als homes “del lloch Sunera de Sant Lorenç y de la Roqueta, de Sta. Ma. De Sales; per rahó de la distància era dificilissim perjudicial y perillós per ales ánimes y els cossos anar al’Església de S.Climent, per obrir los divinals officis y rebre los sagraments[1] , concedí que dits homens, residents en dits llochs no tinguin, si volen, anar a l’esglesia de S.Climent ... sino que poden anar a dit fi a la capella de S.Joan de Villa de Canibus...”, sempre respectant els drets parroquials de Sant Climent.
També sembla clarament citada la nostra ermita en la ja mencionada sentencia arbitral de l’any 1327 sobre els límit d’Eramprunyà. Diu: “ ... includunt ac comprehendunt in et infra se Rieram de la Sentiu ... et rieram et capellam Sti. Laurentii et summitatem podii den Alió de Miramar ... et Rieram de Sto. Clemente ...” què traduït diria: “ ... inclouen i comprenen (els termes del castell) dins de si la Riera de la Sentiu ... i la Riera i la capella de St. Llorenç i el cim d’Alió i Miramar ... i la Riera de St. Climent ...”. Es pot observar com la toponímia es va conservant amb admirable fidelitat a través dels segles. Ara bé, el fet de que a més d’existir com a capella dedicada a Sant Climent en el primer quart del segle XIV i a més donar nom al lloc on s’aixecava i a la riera que la voreja, ens fa suposar que ja hi devia ser en el XIII.
Tenim registrats alguns documents dels seus ermitans. En el llibre de visites corresponen a l’any 1508 es fa constar que l’ermita estava sota la custòdia d’un ermità, que la seva “fàbrica” estava en un estat lamentable; també hi consta que el rector de Sant Climent tenia l’obligació de celebrar-hi un ofici a l’ermita el dia de Sant Llorenç.
Un decret del Visitador de l’any 1690 ens parla clarament de la celebració de l’ofici: “... Manam als administradors de St. Climent que attenent y considerant que lo dit Rut. Curat acostuma tots anys junt ab son vicari anar por lo die o festa de dit Sant a celebrar un offici cantat en la capella de aquell que dista mes de mitja hora de camí de dita rectoria etc. ....” (Arxiu Parroquial).
Va ser precisament la celebració de l’ofici de 1809 el que va donar lloc, per vot popular, després d’haver-se lliurat Sant Climent del saqueig i incendi que hi podien provocar les tropes franceses, que va ser proclamat com a el gloriós màrtir, co-patró dels climentons.
Però es que tot els solemnes cultes amb que s’honorava Sant Llorenç a la seva ermita, eren manifestació clara de la devoció dels climentons. Va ser tot el poble, representats per un bon nombre de caps de família, que es van dirigir a les autoritats eclesiàstiques en súplica per fundar-hi una confraria. En efecte, el 16 de novembre de 1695, se’ls va concedir, com podem comprovar a l’Arxiu Diocesà: “Ordinacions i erecció de la Confraria de Sant Llorenç y Sant Climent, en Sant Climent de Llobregat “proptes devotionem (afageix el document) erga Stum. Clement et Laurentum, patronos nostros”, per la seva devoció cap a Sant Climent i Sant Llorenç, els nostres patrons”.
No sabem perquè a mitjans del segle XVIII comença per a l’ermita una època de decadència. Així hi ho reflecteixen en el Llibre de Visites del 1758, quan ens comenten que l’ermita necessitava una reparació. Amb els anys va arribar a estar en un estat tan lamentable que l Bisbe Josep Climent, el 1773, es veu obligat a prohibir el culte a l’ermita: “Per quant la Her. De S. Llorenç està molt derrotada e indecent, tant en lo material de sas parets com en lo formal de son altar ... manam al Curat desta Parr. Que no celebre ni permeti celebrar sacerdot algun la Sta. Misa fins a tant que sia adobada la dita Hermita y son altar”.
Potser va ser aquesta mesura tan radical que va despertar en els climentons l’interés per la capella. La Visita de l’any 1787 fa constar “que estava con la debida descencia” . Però hi trobem un clàusula interessant, quan afirma que la propietat de l’ermita pertanyia al Comú; i aquest fet ens podria explicar la seva desaparició, perquè “si hagués estat propietat de l’Església no hauria passat com en mans de la propietat privada, causa, al nostre entendre (en paraules del Sr. Farrarós) que va influir en gran manera al seu abandonament”.
Contra el traspàs de propietari segurament s’hi oposarien els bons climentons que tan estimaven i veneraven l’ermita.
L’existència de dos rebuts estesos en el “Llibre de l’Obra” 1807 i en el de l’any 1808, així ens ho demostren: “Per la condeptta de un Procur. Per los treballs de la Herm. De Sant Lorens, a compte”. I en el “Llibre” de 1808: “Per los treballs de Procurador y advocat per la defensa de la Hermita de S. Llorens”. Documentació de l’arxiu Parroquial de Sant Climent. No es tracte aquí del canvi del bé comunal a propietat particular, que no es va poder evitar, tot i els esforços?.
S’ha de dir que els seus nous propietaris la van mantenir oberta al culte com a mínim fins el dia 26 de gener de 1818, segons la Visita Pastoral: “ según el estado que ha presentado el Rdo. Parr., hay dentro los límites de esta Parr. Las capillas públicas siguientes: la de S.Lorenzo, propiedad de D. Antº Torres de Mataró” (Arxiu Diocesà).
La decadència es devia anar accentuant en els anys següents fins a la seva total destrucció deguda a l’abandonament. I els llibres de Visites que tantes i tan precioses informacions ens han donat sobre aquesta ermita, no van atrevir-se a registrar la seva incomprensible desaparició. La Visita de 1851 escriu: “Solamente existen en la Rodalía de la Parr. Dos Oratorios públicos, a saber: uno està en casa Molins de la Riera (dedicado a Ntra. Señora de la Concepción)[2] y otro en casa Colomer de las Valls”.
El que en queda de l’Ermita
El meu afany per conèixer aquesta bella comarca, en una de les meves excursions vaig passejar per Can Tries i per l’ermita de Sant Llorenç, més aviat per les seves runes. Farà cosa de dos anys la vaig trobar neta de runes i vaig poder observar els seus fonament al descobert; d e tal manera que podia imaginar-me perfectament cadascuna de les seves dependències. El seu propietari, D. Juan Leonor , s’havia proposat, amb gran il·lusió, reconstruir-la: però la Providència se’l va emportar l’últim febrer i així van quedar les obres.
Dissabte passat vaig fer una volta per aquell lloc sagrat i vaig tenir la sort de conèixer altres precioses relíquies que de l’ermita es conserven.
Amablement acompanyat per la Sra. Àngela Forns, viuda de Juan Leonor i la seva filla, vam poder admirar un bell retaule que forma a manera de tríptic i que vostès mateixos podran observar en aquesta fotografia: en el centre s’hi obre una petita urna que guarda la imatge del sant titular en una talla policromada; a cada costat, un doble plafó de taula amb diverses escenes del seu cruent martiri pintades, i rematades en dues gracioses columnes, tot de fusta i perfectament conservat en una de les estances de la masia, actualment convertida en capella. Armaris i ornaments sagrats de culte; una bella taula gòtica que reprodueix la crucifixió; quatre columnes de pedra corresponents, potser, al pòrtic de l’ermita, a l’entrada de la masia, etc., etc.
I sobre tot la voluntat d’un difunt manifestades en els seus últims desitjos de que es continuessin els treballs de reconstrucció.
Tan de bo les meves pobres paraules tinguessin l’eficàcia de moure els cors del climentons, que tants favors deuen al seu co-patró, perquè visitin i s’interessin per la seva ermita i aportin recursos que permetin reparar l’incomprensible i total abandonament de la mateixa, des de fa més d’un segle!.
Alba-rosa , 10 d’agost de 1959.
[1] Observeu que diferent era l’esperit comprensiu d’aquest bisbe, que s’anticipa en més de 4 segles a la solució que es donarà el XVIII
[2] Nota: l’ermita de Can Molins sempre havia sentit a dir que estava sota advocació a Sant Miquel, com també afirma Jordi Moners. L’ermita de Can Colomer de les Valls, està derruida, com la resta de la masia, però encara es pot veure la seva façana i les portes, i de ben segur que sota la runa s’hi troba encara el sòl
