... Era el dia de Sant Climent. El toc de Generala ens va agafar mentre jugàvem un partit de baloncesto amb els paracaidistes que acabaven d’arribar per reforçar la nostra guarnició, davant les amenaces marroquines al Sàhara i a les nostres fronteres. Tot i els rumors (sempre n’hi havia), ens vam incorporat a la formació amb la mateixa tranquil·litat de sempre, però la ràpida resposta dels nouvinguts a la corneta, ens va deixar parats.
La crida no era una maniobra més. El comandant, amb la seva mala castanya habitual, ens va comunicar que les guarnicions properes a Sidi Ifni havien estat assaltades pels moros. En algun dels quarters, l’atac no s’havia pogut refusar i s’havien abandonat, però Telata i Tiluín continuaven resistint, tot i estar envoltades per les forces enemigues. S’estava organitzat un comboi amb una secció de la Segunda Bandera Paracaidista que sortiria per carretera cap a Telata per ajudar les forces que aguantaven. I en el cas de Tiluín s’estudiava la possibilitat de llançar-hi un parell de seccions de paracaidistes des dels vells Junkers de l’Exèrcit de l’Aire.
Abans de que ens poguéssim posar nerviosos, va pronunciar el nom tres companys del Batallón de Tiradores i el meu. L’Eusebio Martínez, el Santiago García i el Pere Soler eren els altres tres conductors seleccionats. Ens enviaven amb els paracaidistes a Telata.
El primer, va començar a suar com no l’havia vist mai fer-ho a la pista. El García només renegava, pensant en que li quedaven quinze dies per llicenciar-se i a casa l’esperaven. I el Pere era un xicot de Sant Pere de Riudebitlles que acabava d’arribar i es volia apuntar a la Legión. Tots quatre érem soldats de quintes. El Martínez, però, tot i el destí a Sidi Ifni, estava enchufat per un Comandant de Tiradores que era germà d’un directiu del Real Madrid. Ell jugava a l’Estudiantes des de que anava a l’Institut i quan acabés el servei militar fitxaria pels blancs. A mi em semblava que era molt bo, però és clar, al meu costat, qualsevol en sabia molt.
La crida em va emocionar: per fi entraria en acció de veritat.
Vam sortir de la capital després de dinar del diumenge 24 de novembre, però només els paracaidistes anirien armats. No ens van donar ni una pistola, ni el nostre màuser, ... res. Quina mala llet. Allò era un mal senyal.
Cada setmana feia la pista fins a Telata mitja dotzena de vegades. Hi portava el correu, queviures, bidons d’aigua o soldats; tan li feia la càrrega, en menys de mitja hora hi arribava. Però avui la carretera semblava eterna amb els mateixos camions.
No havíem fet gaires quilòmetres i ens van començar a disparar. Intentàvem accelerar el pas, però havien omplert de runa la carretera per fer-nos impossible avançar. Vam sortir del camí i mentre dos camions es clavaven a la sorra, l’altre va bolcar. L’ambulància va quedar aturada en el camí i els seus ocupants van córrer cap a nosaltres. Entre la carretera i els camions vam poder improvisar un petit refugi, mentre els marroquins començaven un atac més violent.
No havia sentit mai xiular les bales i semblava que les que ens passaven pel costat no s’acabaven mai. No podia dir res. No em podia moure, em queien les llàgrimes i no vaig sentir un Cabo que em volia fer ajupir, fins que se’m va fotre a sobre. Els paracaidistes cridaven i no van deixar de disparar.
L’atac va cessar quan va començar a fosquejar, però fins que no va ser negre nit, el Teniente no va ordenar pujar fins al cim d’un pujol que teníem a l’esquena, on ens podríem defensar millor.
Vam resistir-hi dos dies. El menjar se’ns va acabar. Els fusells no tenien gaire munició i en prou feines vam poder recollir dos paquets dels vuit llançats des dels nostres avions que metrallaven als enemics.
El dia 26 van matar al Teniente. Era el tercer mort de l’expedició. Per sort pels ferits, el Brigada metge que ens acompanyava semblava conèixer la seva feina. Els meus companys i jo sempre estàvem envoltats de paracaidistes que no ens deixaven posar a la primera línia. Em trobava desfet. És molt fotut veure morir gent al teu costat. Pensar que potser seràs el proper, que no te’n sortiràs, et fa sentir un nus a la gola que no et deixa respirar.
Mentre era de dia no paraven de llençar-nos atacs, però el nostre refugi estava ben situat i era fàcil refusar-los; quan enfosquia es feia el silenci i només algun tret escadusser rebotava al nostre voltant.
Tanta por que va tenir la mare quan em van dir que aniria a l’Àfrica i tant content com em vaig estar jo al saber el meu destí!. Estam jugant a baloncesto a la Pista quan el Jaume va arribar amb les destinacions de la quinta. Suats i contents tots em van començar a fer broma i se’m van enganxar per veure on em tocava fer el servei. Aquell vespre només érem vuit i havíem volgut fer un partit a tot el camp!. Estàvem rebentats. El Climent, que era el més jove, en sabia i ens feia córrer com volia; l’Antonio també la botava bé; el Jaume, tot era força; el Quimet, el Miquel i jo, prou feines teníem a no perdre la pilota; l’altre Miquel i l’Antonio només hi podien posar bona voluntat; em sembla que aquell dia només faltaven el Joan i el Baldiri. Des de que vostè ens havia dit que endavant amb el baloncesto, ens ho havíem agafat amb ganes: tapar els forats de la pista, pintar les ratlles, fer les porteries amb un pal de llum, instal·lar les noves de formigó, posar els aros que havia fet el Basili, penjar els cables amb els llums de l’envelat... Sort que vostè s’encarregava del paper davant l’Ajuntament perquè segurament a nosaltres no ens haguessin fet cas.
Ara, mig any després i tant lluny, el que es cagava a les calces era jo, tot i l’arma recuperada d’un ferit. Al mig del desert, empassant-me la sorra que el vent ens escopia, amb un fusell que em cremava a les mans i el pànic rosegant-me les venes, defensant un tros de terra amb el que no tenia res a veure i disparant contra homes com jo, que deien que allò era seu.
La munició en prou feines ens arribaria a l’endemà. Mentre dormíem apilats, un so sec va colpejar el pit del Martínez. Ell es va mirar el fil de sang que li començava a rajar del forat que havia obert la bala. Va voler dir alguna cosa davant la nostra cara glaçada, però només va tossir. Va quedar quiet, apagat de cop, mort. Tot em va caure a terra. El cor em va fer un salt al buit, tremolava i suava mentre els meus companys es posaven a plorar. Jo, sanglotava espantat; no em queia ni una llàgrima; la por em gelava l’ànima.
Crits, plors, tothom es va despertar, ... però el Brigada va moure el cap indicant el que ja sabíem. I només el renec del Pere i els trets desesperats que vaig enviar a la fosca van segar el silenci que regnava fora del nostre refugi.
L’endemà, l’arribada d’una columna de legionaris que venia en el nostre socors, va trencar el setge que ens envoltava i el que hi havia sobre Telata.
Quan hi vam entrar, no era el poble brillant i lluminós que jo coneixia. El blanc polsós de sempre, havia esdevingut gris, negre en moltes façanes. Una finestra encara fumejava, sostres caiguts, el cos d’un home estirat a terra mentre una dona vella cridava i el volia despertar, ... I un grup del cos de Tiradores que ens rebia aplaudint ...
A “La Puerta del Desierto” s’havia instal·lat un refugi amb tots els espanyols i alguns nadius del poblat. De seguida vaig trobar la mirada de la Fàtima, una de les filles de l’Hadmet, l’amo del cafè.
Quan venia al poble, hi passava a fer una cervesa i ella sempre tenia una història de la seva gent per explicar: que volia dir Sirocco, qui eren els tuaregs, com corrien les gaseles, quina era l’hora bona per beure un te, ... tan jove com era i els seus record no tenien límit. I ens havíem fet amics, ... massa amics ...
La nit que el comandant em va fer quedar a Telata, la vaig passar amb ella. Amb la Fàtima i la lluna, ... i el desert.
No havia dormit mai amb una dona, ... i no sé si ho tornaré a fer.
I la Laieta? Vostè ja sap que no havíem passat de fer-nos quatre petons escadussers, amagats, ... ara no sé si buits ... Sí que me l’estimo, és clar, però ... I, sí, suposo que quan torni ens casarem, ... Però avui, tot és tan llunyà ...
Em feia por sortir de la guarnició. El Capità de la columna de legionaris de socors, volia que tornéssim ràpidament cap a la capital. Jo tenia pànic a la carretera, sentia terror de pensar que tornaria a estar en el punt de mira dels moros.
Els militars i les seves famílies, i els marroquins que no es volien quedar, van omplir els dos camions fins dalt. Tothom s’ho volia endur tot, anaven carregats com burros i la majoria haurien d’anar caminant. Seria una tornada lenta i perillosa, i nosaltres un blanc perfecte si ens volien caçar.
Quan començava la marxa de retorn, uns quants legionaris van posar explosius en algunes cases i en la caserna. Tot va volar quan encara no ens havíem allunyat gaire, amb un tro espantós. No vaig mirar endarrera. Alguns ploraven, jo tremolava.
Els atacs esporàdics van marcar els nostre camí fins que vam arribar a Sidi Ifni el cinc de desembre, amb els cossos dels cinc morts i amb una dotzena de ferits. Devíem semblar un circ dels horrors per les mirades que ens feien des de les aceres
Després dels funerals i l’ofici he tornat a la pista de baloncesto. Els altres no en tenien ganes. “Coge un balón y a la cancha” sempre cridava l’Eusebio Martínez. Avui no vindria, tampoc; per treure’l del camp, li havien picat una quinta falta personal molt injusta. No seria mai l’heroi que prometia quan tenia la pilota a les mans, per molta glòria que li haguessin promès en aquell estúpid sermó. Perquè encenen la gent amb missatges tant foscos i falsos?. Em sap greu dir-ho així, mossèn, però les paraules del capellà castrense encara m’han fet sentir més repugnància per aquestes morts tant absurdes, i em sento impotent, sol, buit, i no entenc que ningú vulgui justificar la guerra. Quin sentit té matar en nom de Déu o d’una terra?. Fins quan han d’allargar l’honor i la glòria de la seva victòria?
He llençat cent vegades a la porteria. No n’he fet cap. Maleïda l’hora en que jo era tan valent i volia allunyar-me del poble, viure la vida i l’aventura de la Colònia.
M’agradaria tant estar a casa amb vosaltres!. A aquesta hora sortiria de missa i aniria a la Pista a jugar. Els escolans han baixat corrent, els meus companys ja deuen llençar pilotes a cistella. Segur que els més petits ja seuen a les finestres de l’Ajuntament, i els grans busquen lloc als bancs que queden.
I vostè sap que no haurà començat encara. Què fins que vostè no arribi, no faran el salt inicial.
