Un petit resum de més de mil anys de pagesia a Sant Climent de Llobregat

A la segona meitat del segle X, el marge Sud del Llobregat és una zona tranquil·la i les algarades musulmanes han esdevingut molt ocasionals. De mica en mica arriben pagesos afavorits per la política d’aprissió que faciliten els comtes de Barcelona, sabedors que la millor manera d’assentar l’ocupació és l’establiment de nuclis habitats que assegurin la presència cristiana. Al Pirineu s’està produint una petita revolució demogràfica i ha millorat l’alimentació. L’esperança de vida s’ha allargat i aquests fets faciliten que algunes famílies cerquin en el Sud una sortida per tenir terres.  Ens trobem davant d’un país molt dinàmic, els que venen a repoblar són parelles joves, que només porten la llavor de la primera collita i alguna eina. De mica en mica, la facilitat d’aprissionar farà que puguin construir una petita casa i que la família pugui créixer.

A Sant Climent de Llobregat l’any 970 ja es fa menció d’una església que, per tant, és més antiga i que s’ha edificat al costat del Camí Ral que va des de Barcelona cap al Sud. Al seu voltant apareixen unes quantes cases que en poc temps es converteixen en el carrer Major, seguint el seu pas, des del lloc on conflueixen el camí i les rieres del Querol i de les Comes, fins al Padró.

Els primers masos són senzills i famílies àmplies comparteixen l’espai amb els animals. És una societat fonamentalment agrícola, amb poca moneda corrent.

S'arrabassen boscos; els artigaires obtenen petits alous, que esdevindran de propietat real. Les famílies mengen allò que cullen. En prou feines es produeixen excedents i no hi ha mercat per abastir. Barcelona és una capital que no arriba a les 3000 persones i moltes d’elles són pagesos en els seus contorns.

La vinya esdevé el cultiu fonamental: arrela perfectament a muntanya i és un producte de secà; No li calen grans extensions de terrenys; el vi, es pot guardar i no es fa malbé immediatament i té un fàcil transport; sovint l’ingesta de vi contribueix aportant els nutrients que l'alimentació frugal de la majoria de la població, no aporta. Al seu costat, els cereals que també es poden acumular i reservar per tota la temporada, s'utilitzen per a pagar els censos i com a base de la majoria de preparats destinats al menjar de la família.  L’olivera proporciona fruits calòrics i en forma d’oli facilita les conserves, i constitueix l’altre pilar de l’alimentació.

La petita ramaderia domèstica aportarà algunes proteïnes en forma de carn, per alguns àpats assenyalats (Nadal, Pasqua, ....) i per pagar censos.  A tots els masos acostumen a tenir gallines, algun ànec o oca, un o dos porcs a l’any, que sacrificaran per salar o guardar en oli la carn i que allargaran en forma d’embotit o de conserves durant una bona temporada.

Davant d’una economia tant de subsistència, és important tot allò que es pugui recollir del bosc: bolets, aglans (per fer farina), castanyes, espàrrecs, ... I alguna peça de caça que pugui obtenir-se.

A les rieres es planta i cull cànem i lli, que s’utilitzarà per a l’elaboració de teixits.

En menys d’un segle, però, els pagesos que havien hagut de suar per mantenir les terres, ja n’havien perdut la seva propietat que passà a mans de l’església i dels senyors feudals. Al costat del petits camperols que es van assentar en el territori van sorgir uns pagesos mitjans, propietaris de força peces de terra, que tenen cavall i armes que utilitzen al costat dels senyors i que fan servir contra altres pagesos si és necessari. Són pagesos i també cavallers, que poc a poc es distanciaran del treball de la terra i participaran de les cavalcades dels nobles i n’obtindran beneficis que cada vegada els fan més rics. Ens trobem un d’aquests cavallers a Sant Climent: Recosind, vassall i cavaller del comte Ramon Borrell,  petit potentat amb moltes cases, terres i gran nombre d’animals i posseïdor d’un cavall, una egua, una espasa, una llança, una targa i un escut.

Com a la resta de la Catalunya Vella, el feudalisme sotmet amb els mals usos als pagesos sense miraments.

El pas del Camí Ral, però, converteix Sant Climent en una de les referències de la Baronia d’Eramprunyà que ha passat de les mans del Comte de Barcelona a la branca catalana de la família March. Hi trobem documentades diverses comitives reials (entre elles la del darrer viatge de Pere el Gran, que morirà un parell de dies després a Vilafranca després de ser visitat per Arnau de Vilanova i d’haver haver de reposar i fer llit al nostre poble), possessions importants de la família March, que obliga a retre homenatge algun dels seus cavallers en “la seva casa de Sant Climent”, i l’autorització de Jaume II per a celebra-hi mercat perquè “Sant Climent és un indret més protegit, concorregut i ben situat”.

L’any 1391 hi ha vint-i-quatre pagesos de remença a Sant Climent: declaren estar lligats al mas, obligats a fer-hi  residència i no ser lliures. D’aquest grup, n’hi ha tretze que són els més precaris, amb menys de quatre peces de terra, nou en tenen entre quatre i deu i només dos d’ells estan entre els que posseeixen més de 10 peces de terra (sempre trossos de petites dimensions). 

Segons el capbreu de 1458, de 79 pagesos, en queden 7, més  una pagesa, que declaren  entre les seves servituds, ser homes propis, solius i afocats. És el moment en que Alfons el Magnànim planteja el pagament d’un subsidi per a redimir la remença dels pagesos catalans.

Ben al contrari del que està passant a tot el país, un grup de 43 famílies d’Eramprunyà es reuneixen en un consell en el que decideixen no participar del sindicat remença que d’acord amb la reina Maria, esposa d'Alfons el Magnànim pretenien recaptar i elegir síndics per a redimir la remença. Aquest grup de pagesos, s’alien amb el seu senyor Lluís Marc  per oposar-se radicalment al plet dels remences.

Un grup important d’aquest pagesos és de Sant Climent i hi podem reconeixer alguns cognoms arrelats al nostre poble: Bonet, Moragues, Folquet, Soler, Bardina, …

D’aquest document se’n desprèn que la majoria de pagesos remences d’Eramprunyà no desitjaven alliberar-se del mals usos: per a ells, el pagament dels talls eren una taxa superior que no volien pagar. Ja els estaven bé els mals usos que s’aplicaven només de forma excepcional. De fet, l’arsina, l’intèstia, la cogúcia i l'eixorquia no s’aplicaven mai i només la remença es cobrava quan els pagesos es casaven amb parelles de fora de la baronia o volien deixar el mas .

Tot i aquestes protestes,  l’any 1486 es signa el Tractat de Guadalupe i els pagesos en surten com a classe emfiteuta propietària del domini útil de la terra . Però al llarg dels segles XVI i XVII aquesta propietat li és en bona part arrabassada per la burgesia barcelonina amb capital d’origen comercial.

En aquest segles es produeix un procés de concentració de la propietat, facilitat pels episodis de pesta que esborren famílies senceres. Augmenten en algunes zones les propietats mitjanes i disminueixen els petits propietaris que esdevindran jornalers a comte d’altri: aquests pagesos menuts davant de les conjuntures de crisi que es van repetint cíclicament, es veuen abocats a l’endeutament, inicialment poc important, però que anirà consolidant–se fins a, sovint, la pèrdua de la propietat.

A Catalunya es generalitzen els censals, de baix interés i de caràcter indefinit, que es comencen a demanar en ocasions puntuals i que queden eliminats al tornar el total del prèstec. També trobem les “vendes a Carta de Gràcia” que suposa la venda d’una part de la propietat amb la condició de poder-la recuperar al tornar la mateixa quantitat prestada, com comprovem que també passa amb els pagesos climentons.

Entre els principals creditors hi figuren els grans propietaris i els burgesos de Barcelona, que inverteixen part dels seus beneficis en les rendes futures que els proporcionaran els prèstecs deixats. Per dissimular l’usura es parla de “Venda” i s’utilitza la fòrmula jurídica de “venedor i comprador” .

L’endeutament pagès va cedint terreny de mica en mica davant la pressió econòmica del capital barceloní. Entre els noms que s’estableixen com a propietaris trobem títols nobiliaris com els Comtes del Fonollar (aristòcrates des de 1711) , els marqués de la Manresana, els marquesos de Sentmenat o industrials i financers que inverteixen els seus beneficis en terres al Delta del Llobregat per a obtenir-ne rendes netes. Entre aquests trobem cognoms tan il·lustres com els Güell, els Serra, els Bacardí o els Nadal, que llogaran terra a molts pagesos de la nostra zona. A més, molts d’aquests “inversors” en el segle XIX és van beneficiar de la desamortització de les terres eclesiàstiques i van poder-ne comprar grans superfícies, com és el cas dels Nadal o de famílies ennoblides de cop amb la compra de grans patrimonis com els Girona, que es van fer amb el títol d’Eramprunyà i amb el Castell i les terres i dominis que encara dominava el títol. Poc espai quedava per a les inversions pageses que en prou feines podien fer front a la supervivència amb allò que collien i als pagaments que se’ls imposaven 

El model pagès d’un poble com el nostre respon clarament al model que s’estén per tota la comarca:

• A les terres humides de la Marina (on es troben nombroses propietats climentones) s’obre un dels dos fronts que marquen l’agricultura dels pobles del Delta. Són terres majoritàriament de secà, amb un xic d’horta prop del riu i les torrenteres en que es troben els horts domèstics, sovint regats a mà (la genariltzació de pous i dels mètodes de reg no arribaran fins el XIX). Una gran part dels cultius eren de cereals (generalment per a autoconsum, en un època en que el blat és el principal aliment dels pagesos).

També s’hi troben algunes vinyes emparrades (vi grec) i prop del riu els camps amb arbres fruiters.

·         A la muntanya (terres de secà, més aviat estèrils i abundants de licorella), la manca d’adob orgànic i les tècniques massa rudimentàries, feien que el rendiment fos escàs i divers. Les vinyes ocupen la major part de superfície, però es generalitzat el cultiu de gra, de l’olivera, els ferratges i els garrofers. Com hem dit: no es pot oblidar que de la terra que es treballava havia de sortir l’aliment de la família (blat, vi, oli) i dels animals de treball.

No es pràcticament fins el segle XX que es produeix una veritable revolució en l’utillatge pagès. L’arada romana continuava sent la més utilitzada, amb l’única innovació de la punta de la rella de ferro. A partir del XVIII es substitueix el bou per la mula, més ràpida i més aprofitable per al transporti la seva alimentació resulta més fàcil al ser un animal que pot menjar de tot..

La vinya

A partir de la segona meitat del segle XVIII s’intensifiquen les explotacions vitivinícoles per tot el país i bona part de la producció es comercialitza a l’estranger (o a Barcelona, en el cas de Sant Climent). Aquest és un dels puntals econòmics de l’auge de Catalunya i de la primera revolució industrial del país.

Els boscos s’arrabassen i els ceps ocupen les muntanyes. Es produeix una veritable conquesta dels turons. El vi, es un producte fàcil de manipular, de transportar, i de conservar i, si cal, es pot transformar per a usos no alimentaris. A més, en un temps en que l’alimentació és més aviat justa, el vi representa una aportació de calories i proteines important que complimenta el nodriment pagés. A Sant Climent en prou feines queden boscos: la fusta dels pins es venia per a fer bigues a Barcelona i de les alzines i roures se’n feia carbó.

Ja des de l’edat mitjana la vinya era el cultiu més generalitzat, especialment en zones de pendents com els nostres. L’ocupació de l’any mil ja anava acompanyada de ceps, però no es generalitzava més enllà de les possessions dels masos. En el segle XIII havia augmentat el volum de terres en cultiu (que es van abandonar amb les mortalitats causades per les pestes i la disminució de població que van representar) però sense fer ombra al que va arribar en el XVIII, en que tots els racons queden colonitzats pels ceps.

Generalment els contractes per a plantar vinya eren els de Rabassa morta,  hereu del  contracte de complantatio romà. És tracta d’un contracte que pretén  posar en correu noves terres amb vinya. Posar en conreu una vinya requereix un gran esforç per part dels pagesos que han d’esmaigencar i arrabassar la terra i no produirà rendiment els primers anys. Segons aquest tipus de contracte, el pagès no pagarà fins que no s’obtingui fruit de la vinya. En la primera producció, el senyor donarà la meitat d’una vinya al pagès. Amb aquest sistema el propietari obtenia la meitat d’una vinya i el pagès l’altra. A partir del segle XII, la generalització de  la vinya fa canviar aquest contracte i es repartirà la producció. No serà fins després de la Pesta en el segle XIV que apareix el contracte de la Rabassa Morta, propiament dit,  en que l’interés dels propietaris per a la terra es treballi, fa que s’estableixi aquest model pel que el pagès podrà tenir el domini útil de la terra fins que la vinya no es mori. De fet és un contracte de tipus emfitèutic.

Són nombrosos els contractes d’aquest tipus que trobem amb pagesos de Sant Climent i alhora, hi podem comprovar com el model de l’expansió vitícola també es produeix en el nostre entorn i en les nostres famílies. De fet són nombroses les mostres de creixement econòmic que trobem a Sant Climent: a començaments del segle XVIII es refà l’església sencera (sembla que per algun motiu havia caigut i només n’havia quedat el campanar), la majoria de masos es reconstrueixen i engrandeixen i apareixen al nucli urbà casals més grans.

A mitjans del segle XIX es produeix una important crisi en el món vitícola. Els pagesos de Sant Climent s’ajunten per a presentar  reclamacions  per no poder fer front als pagaments de les contribucions. En un document de l’Arxiu Mas de les Valls es pot llegir la “Relación de los propietarios de este termino de las perdidas que han sufrido los viñedos por la enfermedad llamada vidium y evaluadas por los agronoms al efecto nobrados”. Entre ells trobem a Antònia Marcè que té diverses vinyes i que declara haver perdut 12 càrregues en a Can Amat i  5 més a l’Angla, segons la valoració de pèrdues evaluades per l’ajuntament, per un total de 544 rals.

A finals dels segle XIX arriba la fil.loxera a Catalunya i e sembla no serà fins el primer decenni del segle XX que la plaga castiga les nostres muntanyes. Al Baix Llobregat  la crisi es va anar superant gràcies a la intensificació i a l’especialització en fruiters i hortalises al Pla, que, sembla, que es va obrir camins als mercats de la capital i, fins i tot a l’exportació. I mentre a altres comarques s’introduia el cep americà, al nostre poble es va optar per a cultiu s alternatius que ja es donaven a les nostres vinyes i que va generalitzar el conreu del cirerer.

Però serà en els darrers anys del segle XIX que l’arribada de la fil·loxera a Catalunya, castigarà el camp català radicalment. A Sant Climent la plaga arriba puntualment com a la resta del país i ho podem llegir en els contractes d’arrendament: L’any 1899, un pagès climentó lloga una peça de terra a l’”umbril de Can Mas”, per cent anys, amb l’obligació de plantar-hi raïm negre, garrofers i oliveres (“a quince pasos uno de otro”) i de substituir-los quan es morin. Els ceps s’han de plantar de la “forma acostumbrada en el pais” i s’indica expressament que han de ser de cep americà, que pagarà la propietària,en la primera plantada. S’han de plantar els arbres en sis anys. La terra s’ha de cultivar segons la costum del país, i s’ha de llaurar entre febrer i març i netejar abans de juny. Amb les branques esporgades s’han de fer cristalls per protegir els reguerots de l’aigua. S’estipula, també, cada quan s’han de podar els garrofers i les oliveres, la meitat a càrrec de la propietària, si s’enterren o de qui es quedi el brancatge. Com aquest contracte d’arrendament en trobaríem dotzenes en les nostres vinyes i podem comprovar com ja s’esmenta que tots els peus han de ser cep americà, per evitar el pas de la  plaga.

En general, al Baix Llobregat la crisi es va anar superant gràcies a la intensificació i a l’especialització en fruiters i hortalisses al Pla i es van obrir nous camins als mercats de la capital i, fins i tot a l’exportació. I mentre a altres comarques es conservaven els  conreus amb la introducció d’aquest nou tipus de cep, al nostre poble es va optar per a cultius alternatius que ja es donaven a les nostres vinyes anteriorment de forma minoritària, i que van portar el predomini absolut del conreu del cirerer, pràcticament fins als anys vuitanta del segle XX, en que ja són  moltes les famílies han abandonat la terra i les vinyes passen a ser ermots.