L’hivern de l’any 16é del regnat de Lotari va ser molt fred. El segon diumenge de de març començava a glaçar quan Juliana, el seu marit Llobell i Ot, un monjo del monestir de Sant Cugat, tornaven al seu mas de les vespres que s’havien celebrat a la petita capella que s’estava construint en aquella vall. Sopant van parlar de la donació que volien fer al monestir i abans de resar les completes, Ot, ja tenia redactat el document. A la calenda de juny del mateix any van registrar el document en el cartulari el monestir. Era el primer registre que documentava l’existència d’un poble anomenat Sant Climent de Llobregat.

I els climentons d’avui en dia en som els seus hereus. D’ells i de totes les generacions que els han succeït. Som els fills de les pageses que aplegaven llenya per alimentar el forn de la farga més meridional del comtat de Barcelona en el XII; dels que molien el gra i l’oli al molí de can Cocons abans de 1143; dels climentons que van veure passar al rei Jaume I i Alfons X el Savi de Castella, o a Pere el Gran delirant i molt a prop de la seva mort; dels que venien bestiar en el mercat dels dimarts des del segle XIV; de la vídua Caterina Alegret, que per sobreviure es va haver de casar amb Bartomeu Cardiler, fent-li jurar abans que no maltractaria als seus fills, o de Caterina Bartra que li va fer un vestit d’atzarena amb estamenya nova, amb faldilla de divuitè blau, mànigues i gipó a la seva filla per al dia de les esposalles; Som descendents dels que van patir els robatoris del bandoler Moreu que va acabar morint al Camí Ral; dels joves que s’emborratxaven a la taverna de l’Infern i feien gresca a la Plaça dels Bergants; Som legataris de Francesc Condomines que va morir en la victòria catalana de la batalla de Sant Climent de la guerra de Successió i dels climentons que van perdre les vinyes amb la fil·loxera i que van saber-se refer cercant cultius alternatius; som la veu dels immigrants occitans del segle XVI, dels castellans i andalusos del XX i dels magrebins de començament del XXI; i som les millors representants de les dones que durant segles han fet puntes de fil negre perquè les seves mans de pageses no l’embrutessin si era fil blanc. Som hereus de Marieta la Cantadora, que d’un ram d’herbes remeieres sense vendre en va parir la Fira de Sant Ponç de Barcelona.

Som un poble que no va celebrar el mil·lenari quan tocava perquè no en sabia gran cosa del seu passat, però que ha sabut aprendre qui som i d’on venim, i que no vol oblidar les generacions que han deixat aquestes muntanyes llaurades fins a les serres, ni la seva memòria escrita en cada barraca o marge de pedra seca.

Som Sant Climent.

Som un Sentiment.