CONTES DE LA HISTÒRIA. N. 4. ARXIUS PERDUTS

El cap de la secció “Coses de la vida” del meu diari, va decidir putejar-me més, i enviar-me a Salamanca: “Fa temps que no és parla dels famosos Arxius; ha veure si en fas un bon reportatge”, em va llençar, amb un bitllet de tren amb data del mateix dia. Un pesat i xafogós viatge al costat del que devia ser un diputat conservador, m’hi va conduir. Un cop allà vaig tenir el de sempre: els funcionaris estan fins als collons de l’assumpte, pel carrer la gent diu que “nadie se los va a llevar nada más i les obligaremos a devolver lo que es nuestro”, i el delegat de cultura de l’ajuntament, fart dels periodistes catalans, no vol fer declaracions. Vaja …que tot continuava igual. Cansat d’asseure el cul en un dels bars de la plaça del “La Merced” vaig decidir passar l’última tarda al famós “Archivo”, i sense idea de que havia de fer, vaig posar-me a buscar, per curiositat, fitxes amb els meus cognoms: Garcia i Bartomeu. Ben aviat vaig desestimar “Garcia” per l’abundància d’entrades que hi havia. Per fer justícia al meu pare, vaig buscar el cognom de la meva àvia: Baigol. Se’m van aparèixer dues fitxes:: una sense cap més identificació i l’altra amb el nom “Pedro”. El cor em va fer un bot davant el que podia ser el meu oncle avi, i del que tant n’havia sentit parlar al meu pare. El funcionari em va portar la carpeta amb cara avorrida i sense fer cap pregunta. Jo tremolava d’emoció. Només hi havia algunes notes (indesxifrables), el carnet del POUM, una mena de diari del que en prou feines vaig entendre i que em va semblar escrit en italià i un llibre: “El poema de la Rosa als llavis” de Salvat Papasseit. D’entre les seves pàgines em van saltar quatre fulls molt ben aplegats que no vaig dubtar en posar-me a la meva carpeta davant de la mirada endormiscada dels arxivers. CONTINUAR ...

PESSICS D'HISTÒRIA n. 1

Open publication - Free publishing - More catalunya

PESSICS D'HISTÒRIA n. 2

Una Excursió a Sant Climent en el segle XIX.

L'any 1881, quatre membres l’Associació d’Excursions Catalana van fer una excursió de descoberta pel nostre entorn. Transcrivim tot l'article i respectem l'ortografia original per fer més real aquest narració que ens apropa a un poble del camp català, que no semblava tan proper a Barcelona, com el que coneixem ara.

En el text podem reconèixer alguns racons de les nostres muntanyes i hi descobrim alguns elements que ha quedat oblidats pels anys o que la natura s'ha encarregat de canviar.

EXCURSIÓ PARTICULAR A SAN CLIMENT DE LLOBREGAT Y SAN MARTÍ DE TORRELLAS
Lo 16 de abril del present any, sortíam de Barcelona ab lo tren de las 5 y 35 minuts de la tarde lo Sr. Jorba, los germans Cardona y l’que suscriu, ab direcció á San Climent de Llobregat.

Lo tren estaba pleníssim de gent alegre y desitjosa de disfrutar de l’esbarjo propi de las festas de Pascua.
Arrivats á Cornellá, baixém del tren y, per depressa que aném, trobém ja las tartanas plenas de gom á gom. No n’s queda mes recurs que fer lo viatje á peu per la carretera.

A la sortida del pont de fusta de San Boy de Llobregat hi ha dos pedras: la de la esquerra diu que l’pont fou construhit en 1876, y la de la dreta que sa construcció fou costejada per suscripció voluntaria.

A continuació de aquest pont hi ha la carretera que, passant per Viladecans, Gabá, Castell de Fels y Costas de Garraf, va á Sitjes y á Vilanova. Nosaltres preném á la dreta y seguim la carretera que sols está termenada fins á casa del Sr. Estruch. En la iglesia que hi ha en aquest indret, propietat del meteix senyor, notárem un rosetó gótich y una Verge de bonas formas del meteix istil que aquell, sent l’un y l’altre molt mes antichs que l’edifici. Al devant de la casa de dit senyor Estruch hi ha un jardí ab un gran dipósit d’aigua, en un de quins costats hi ha una lápida ab la següent inscripció: “El dia 19 de agosto de 1863, en presencia del Excmo.Sr.D.Juan Prim, Conde de Reus, Marqués de los Castillejos, Grande de España de primera clase y Senador del Reino, se inauguró este depósito de agua”.

Preném lo camí de San Climent, que comensa en aquest meteix deposit; passém per lo torrent anomenat de Pedro, ahont no fá molts anys solían alleugerar las butxacas dels que hi passavan, y arrivém al Estret de Rocas, ahont nos sorprengué la fosca.

Doném la bona nit á Barcelona, y, emprenént la baixada, arrivém en cinch minuts á San Climent, que está situat en una fondalada, quinas campanas senyalan repicant la festa del endemá.
Lo poble de san Climent és petit, té unas cent casas, y en la part alta hi ha la iglesia. Aquesta ni en son conjunt ni en sos detalls té res de particular, com no sía un senzill sepulcre que, segons la tradició, contingué las mortals despullas del primer abat de San Climent. En aquest sepulcre hi ha esculpida una petita torra, que tal volta indica lo apellido Torra del que hi fou enterrat, apellido que es molt comú en aquesta encontrada.

Dalt del cim de la montanya hi havía avans una bella creu de terme, mes, gracias á nostras lluitas fraticidas, fou enderrocada y avuy la guarda, si bé rompuda, un pagés que la recullí.

Durant la invasió francesa lo exércit imperial passá per los turons que dominan San Climent; veyent un poble petit, determiná cremarlo: Passaren los francesos tot lo dia 10 d’agost de 1809 fent preparatius pera portar á cap llur intent, mes afortunadamént pera l’poble, vingué l’ordre de que aquets se retiressin, y los vehins vegeren lliuradas llurs vivendas del furor de aquells nous vándalos. En memoria de aixó lo poble de San Climent consagrá lo dia de San Llorens celebrantlo ab festa major, y fá uns vint anys ha fundat un montepío baix l’advocació del meteix sant.

Lo poble de san Climent es molt abundant d’aiguas y saludable. Sos habitants vihuen del conreu de la terra y las donas se dedican á fer puntas.

En son terme s’hi trovan minas de ferro, plom y fins de plata, minerals de que envio algunas mostras á la ASSOCIACIÓ.Temps enrera aquest terme estava cubert de boscos que han anat desapareixent pera esser sustituhits per vinyas. Axó ha fet que disminuhissin las plujas, mes no per aixó ha disminuhit la febre de destruir la riquesa forestal de aquesta encontrada.

A l’andamá dematí los Srs. Jorba y Cardona, y l’infrascrit, emprenguerem la marxa cap á Torrellas.

Torrellas dista una hora de San Climent, y lo camí entre abdós pobles es molt accidentat y passa sempre entre mitj de boscos y vinyas. Lo panorama que desde l’cim de la serra se descubreix es magnifich.

A un quart d’hora de San Climent, y en lo terme anomenat Buscaróns, hi ha un pont natural format per las aiguas de un torrent que desemboca en la riera de Carol. Las aiguas de aquest torrent en una de sas avingudas socavaren una vinya, deixant aquesta en l’aire y passant per dessota de ella. Mirat aquest pont desde la part de la riera, presenta un aspecte sorprenent: té uns 80 pams de alsada per 40 d’amplada. Quan plou, las rocas y arbustos que rodeijan aquest pont se transforman en una veritable y magnífica cascada.

Una vegada dalt de la serra, y á má dreta, se trova l’Pi d’En Cartró, nom de una casa del terme de Cervelló, casa de trista nomenada que ha estat robada moltas voltas y que dos anys enrera fou teatro de un drama sachnant. Aquest pi es lo mes gros de la encontrada; se veu desde duas horas al entorn, y tres homes no bastan pera abrassar son tronch.

Deixém aquest pí á má dreta y fem alto pera contemplar lo panorama que s’estén devant nostre. Entre mitj dels turons de la dreta veyém la montanya de Montjuich y l’plá de Barcelona; al frente los Pyrineus, lo Montseny, la montanya de Torrellas y lo poble de aquest nom, quinas casas semblan un ramat de ovellas, tan escampadas están; y á la esquena veyém lo mar y la frondosa plana de Viladecans, Prat y Castell de Fels.

Lo dia es magnífich. Empreném la tortuosa baixada que, per entremitj de boscos, conduheix á Torrellas, arribém á la riera, y allí, la frescura y transparencia del aigua, al ensemps que la forta pujada que tenim devant, nos convidan á fer alto y á atacar nostras provisions.

De prompte las campanas, aquestas missatgeras de la alegría y del dolor, del perill y de la oració, fán sentir sa veu tocant á festa y avisantnos de la de Pascua que se celebra en aquest dia.

Empreném la pujada, recorrém varios carrers y arrivém á la plassa ahont hi ha la casa de la vila y la iglesia. Res tenen de particular, ni l’una ni l’altra. Lo campanar sembla bastant antich, pero ha sufert moltas modificacions, y si no fos per las campanas, ni campanar semblaría. Las portas de la iglesia están completament cubertas de ferraduras de diferents tamanyos y dibuixos, algunas molt ben cisselladas: 144 n’hi ha á cada mitja porta. Damunt de aquesta s’hi veu un petit San Martí grosserament esculpit, y dessota la fetxa 1631.

Oírem l’ofici, y després nos entornárem cap á San Climent per un altre camí. Avans de passar la riera bebém aigua de la font de Can Güell, que es molt bona. Aquest nou camí es bastant pesat; á la dreta veyém las muntanyas de Bagá y al fondo las del castell del Aramprunyà.

Arrivats al cim de la partió entre Torrellas y San Climent hi ha la casa d’en Rius, quins amos, ab una amabilitat extrema, nos feren servir pá y trago.

Desde Can Riu á san Climent hi arrivém en tres quarts d’hora, per una baixada molt pintoresca; y per la tarde nos entorném cap á Barcelona ben complascuts de nostra curta expedició.

MANEL BELAU GALLEGOS

Butlletí de l’Associació d’Excursions Catalana. Tom III, any 1881